28/09/2020
oh... què serà que serà?
Que ens obria els braços, que ens obria les mans, que ens deixava l'alegria
i la felicitat, motius per viure i tirar endavant
oh... què serà que serà?
El que avui duc desdibuixat en els ulls de la realitat i que ja per sempre m'haurà d'acompanyar....
oh... què serà que serà?
Que he d'agrair a la vida haver trobat, tot beneint cada carícia que ens hem donat i cada passa del ball que ens han deixat ballar
oh... què serà que serà?
1/10/20
Els dies de la Glòria
- no pensaràs en ir y venir a la uci estos dias de tormenta? - em dèia la Cristina per telèfon
- estic anant, ara mateix estic al cotxe
- pues te has de cuidar porque además de peligroso, estan hablando de una gripe en china muy bestia que está matando mucha gente, y no te puedes poner enferma, Joan te necesita fuerte
jo ja estava cagada de por amb aquella pluja horitzontal que m'impedia veure una merda de l'autopista, era la segona vegada que anava i venia a la UCI de la Vall d'Hebron, havia tornat a casa després del passe del migdia pensant que em quedava, que ja no tornava , que la turmenta que anunciaven per la tele era molt forta. A les 7 ja no podia mes , ja estava al cotxe cap allà altre vegada.
I a la una del vespre tornava cagada de por per l'autopista, per que em feien fora. A les 24'30 la infermera em deia cada dia que ja estava, que ja n'hi havia prou, que cap a casa i era l'última en sortir, de l'últim box de la UCI més apartada de l'Hospital
Però hi havia d'anar, no podia deixar d'anar encara que fos per veure'l dormit en una habitació que semblava la nau nodrissa de l'startreck,
A més, quina paranoia la Cristina amb la grip dels xinos, serà com l'aviar, no arribarà.
2/10/20
Tos
Aquesta tos no és normal,
un refredat amb la turmenta?
Es començar a tossir i no parar fins que s'assequen els pulmons i noto que no hi ha aire ni en puc agafar de l'exterior
Al final tindrà raó la Cristina i m'hauria de cuidar per que si no, no podré venir i em moriré
A part, la descomposició, és fatal això de cagar-se i tossir a l'hora, un inconvenient molt gran.
Em poso guants i mascareta a cada moment, procuro no respirar a la vora del Joan,
li agafo els peus i les cames evitant tocar les mans, no sé per que
i he de dir que estic refredada a cada moment, ho pregunto constantment als metges i tots em diuen que no pateixi, que el Joan no pot anar a pitjor, ho qual em descol·loca molt
Avui han trigat molt a deixar-nos entrar al primer torn dels box D, estaven fent pràctiques tot de personal amb un nino i el respirador
Em recorda l'institut i les meves alumnes a les classes de sanitària amb la nina de pràctiques. Les trobo a faltar, trobo a faltar la normalitat
M'estranyen aquestes pràctiques, si son sanitaris de la UCi, que coi fan aprenent a fer anar el respirador? mare meva quin nivell
El Dani no ha arribat encara.
Ostres, estan netejant els WC i em venen ganes de vomitar. Hauré de...
3/10/20
"Memories"
Havia brindat tant per tu, jo sola, que no podia ni pujar al llit
Em vaig passar tota la nit al terra, al costat del llit, com una cuba
Una copa per tota la gent que vaig conèixer a la sala d'espera de la UCI de crítics de la Vall d'Hebron, un altre pels de la coro i de la post operatòria, on vaig passar tants i tants dies arrossegant-me esperant la teva resurrecció
Un altre copa per tota aquella gent, sanitaris i famílies. Pels del box del costat, Mallorca, doble trasplant de pulmó, Marina, uns ulls blaus amb tot de petites venes vermelles de tant plorar per sa mare. Pels de Lleida, dissecció d'aorta, Ariadna, un somriure de tendresa que parlava de renúncia pels fills, Pels d'Almenar, Diana, que patia per la futura pec que hauria de dur el seu home, i per la família gitana que pregava i vivia a la sala d'espera.
Quants dies, quantes hores que em vaig passar tossint, amb mascareta, amb vòmits, amb descomposició, mentre a poc a poc van anar desapareixent , primer els gitanos de la sala d'espera, que van passar al hall de l'entrada general i després a l'aparcament del dipòsit de l'ajuntament, i la gent que era diferent, i les reunions que es repetien dia rera dia a la saleta de la porta blanca del costat dels waters i gent plorant i nervis i pregàries.
Per arribar al teu box me'ls havia de petejar tots, terrible com van anar canviant.
Primer aquell noi que tenien cap per baix, tal com m'havia dit la doctora, l'Olga, que et volien fer a tu si no fos per aquell trombo tant bèstia a la igular
i després tots, fins i tot tu, que et van tornar a la coro, per que tota la UCI de crítics es va omplir d'astronautes i ja no ens van deixar entrar mai més.
I a la coro, on al gener ens van dir que no t'operaven i que et deixaven morir, abans de demostrar que tenies uns collons com un toro i et guanyessis l'última oportunitat amb l'operació a cor obert d'onze terribles hores que et portà al coma de tres mesos, allà altre cop, desterrat de la nau nodrissa, allà, que ja no ens deixaven ni veure't, allà, sol, et vas despertar.
4/10/20
"Tants cops que vas morir"
5/10/20
"Lemon tree"
https://youtu.be/wCQfkEkePx8
6/10/20
"Halo"