Les màquines no ens substituiran mai i una prova d'això és el que em va succeir ahir.
Amb el cotxe i el gos me'n vaig anar a dinar amb la Carmen, l'amiga de la infància més tendra al Turó de la Peira que ara viu en una meravellosa masia en un paisatge idíl·lic de la frontera lleidatana.
Em va donar el nom del poble i em va dir que un cop allí possés la ubicació al maps, sota risc d'anar per camins tortuosos.
Així ho vaig fer,
però la MariLoli, la Tom tom que m'acompanya des que la va instal·lar el Joan, va decidir que em calien aventures noves.
Fent-li cas i talment com Louis de Funès, vaig aconseguir penjar el meu cotxe en un camí on ni el tot terreny dels bombers tenia accés.
Gràcies a aquests nois, que estrenaven cotxe i patien per ell, varem sortir estalvis el gos, el cotxe i jo.... després d'hores de feina.
Davant les meves reiterades excuses, vaig saber que no era la primera persona en ser rescatada per culpa d'un navegador.
Meravellats amb el cotxe i la meva desconegudíssima habilitat com a conductora de rally, varen rescatar una iaia intrèpida amb un cotxe fantàstic, un seat altea xl familiar ...capaç d'enfilar-se per camins on el seu tot terreny, últim model, no tenia collons d'accedir.
No em van renyar, es van estranyar moltíssim "i amb rodes del Norauto", "i amb rodes del Norauto" repetien mentre es grataven el cap.
Amb un "com ha aconseguit arribar fins aquí?" s'acomiadaren de mi advertint-me que no fes cas del Tom tom si no veia clar el que em demanava.
Evidentment vaig arribar a l'hora de sopar i en tornar cap a casa, la Carmen em va dir ; - sobretot al sortir del camí... gira a l'esquerra.
Coneixedora de la verdadera direcció vaig cridar: - "MariLoli, a casa"....
i sabeu què? la molt traïdora em volia fer girar a la dreta.
