DIETARI 1

 28/09/2020

 oh... què serà que serà? 

Que ens  obria els braços, que ens obria les mans, que ens deixava l'alegria i la felicitat, motius per viure i tirar endavant

 oh... què serà que serà? 

El que avui duc desdibuixat en els ulls de la realitat i que ja per sempre m'haurà d'acompanyar.... 

 oh... què serà que serà? 

Que he d'agrair a la vida haver trobat, tot beneint cada carícia que ens hem donat i cada passa del ball que ens han deixat ballar

  oh... què serà que serà? 

 1/10/20

Els dies de la Glòria

- no pensaràs en ir y venir a la uci estos dias de tormenta? - em dèia la Cristina per telèfon

- estic anant, ara mateix estic al cotxe

- pues te has de cuidar porque además de peligroso, estan hablando de una gripe en china muy bestia que está matando mucha gente, y no te puedes poner enferma, Joan te necesita fuerte

jo ja estava cagada de por amb aquella pluja horitzontal que m'impedia veure una merda de l'autopista, era la segona vegada que anava i venia a la UCI de la Vall d'Hebron, havia tornat a casa després del passe del migdia pensant que em quedava, que ja no tornava , que la turmenta que anunciaven per la tele era molt forta. A les 7 ja no podia mes , ja estava al cotxe  cap allà altre vegada. 

I a la una del vespre tornava cagada de por per l'autopista, per que em feien fora. A les 24'30 la infermera em deia cada dia que ja estava, que ja n'hi havia prou, que cap a casa i era l'última en sortir, de l'últim box de la UCI més apartada de l'Hospital

Però hi havia d'anar, no podia deixar d'anar encara que fos per veure'l dormit en una habitació que semblava la nau nodrissa de l'startreck, 

A més, quina paranoia la Cristina amb la grip dels xinos, serà com l'aviar, no arribarà.

2/10/20

Tos

Aquesta tos no és normal, 

un refredat amb la turmenta? 

 Es començar a tossir i no parar fins que s'assequen els pulmons i noto que no hi ha aire ni en puc agafar de l'exterior

Al final tindrà raó la Cristina i m'hauria de cuidar per que si no, no podré venir i em moriré

A part, la descomposició, és fatal això de cagar-se i tossir a l'hora, un inconvenient molt gran.

Em poso guants i mascareta a cada moment, procuro no respirar a la vora del Joan,

li agafo els peus i les cames evitant tocar les mans, no sé per que

i he de dir que estic refredada a cada moment, ho pregunto constantment als metges i tots em diuen que no pateixi, que el Joan no pot anar a pitjor, ho qual em descol·loca molt

Avui han trigat molt a deixar-nos entrar al primer torn dels box D, estaven fent pràctiques tot de personal amb un nino i el respirador

Em recorda l'institut i les meves alumnes a les classes de sanitària amb la nina de pràctiques. Les trobo a faltar, trobo a faltar la normalitat

M'estranyen aquestes pràctiques, si son sanitaris de la UCi, que coi fan aprenent a fer anar el respirador? mare meva quin nivell 

El Dani no ha arribat encara.

Ostres, estan netejant els WC i em venen ganes de vomitar. Hauré de...

 

3/10/20

"Memories"

Havia brindat tant per tu, jo sola,  que no podia ni pujar al llit 

Em vaig passar tota la nit al terra, al costat del llit, com una cuba

Una copa  per tota la gent que vaig conèixer a la sala d'espera de la UCI de crítics de la Vall d'Hebron, un altre pels de la coro i de la post operatòria, on vaig passar  tants i tants dies arrossegant-me  esperant la teva resurrecció

Un altre copa per tota aquella gent, sanitaris i famílies. Pels del box del costat, Mallorca, doble trasplant de pulmó, Marina, uns ulls blaus amb tot de petites venes vermelles de tant plorar per sa mare. Pels de Lleida, dissecció d'aorta, Ariadna, un somriure de tendresa que parlava de renúncia pels fills, Pels d'Almenar, Diana, que patia per la futura pec que hauria de dur el seu home, i per la família gitana que pregava i vivia a la sala d'espera. 

Quants dies, quantes hores que em vaig passar tossint, amb mascareta, amb vòmits, amb descomposició, mentre a poc a poc van anar desapareixent , primer els gitanos de la sala d'espera, que van passar al hall de l'entrada general i després a l'aparcament del dipòsit de l'ajuntament, i la gent que era diferent, i les reunions que es repetien dia rera dia a la saleta de la porta blanca del costat dels waters i gent plorant i nervis i pregàries.

Per arribar al teu box me'ls havia de petejar tots, terrible com van anar canviant.

Primer aquell noi que tenien cap per baix, tal com m'havia dit la doctora, l'Olga, que et volien fer a tu si no fos per aquell trombo tant bèstia a la igular 

i després tots, fins i tot tu, que et van tornar a la coro, per que tota la UCI de crítics es va omplir d'astronautes i ja no ens van deixar entrar mai més.

I a la coro, on al gener ens van dir que no t'operaven i que et deixaven morir, abans de demostrar que tenies uns collons com un toro i et guanyessis l'última oportunitat amb l'operació a cor obert d'onze terribles hores que et portà al coma de tres mesos, allà altre cop, desterrat de la nau nodrissa, allà, que ja no ens deixaven ni veure't, allà, sol, et vas despertar.

4/10/20

"Tants cops que vas morir"

https://youtu.be/h0QFkpUhBFo

 

- què fem? diu la doctora que no deixem el mòbil allà, que no el pot manipular ni parlar

- Dani, si no ens deixen entrar més, el mòbil serà amb l'únic que ens podrem comunicar. Si s'ha perdut el carregador li haureu de portar un altre. I si es perd o li roben el telèfon, li en durem un de nou. Em fan avui la pcr, ja us diré

 

I em va venir tot el cansament de cop mentre a la Coro el Joan tornava a la vida.

A poc a poc s'aixecà i començà a respirar sol 

 

I la doctora Torrens, la nostra estimadíssima doctora Torrens de la unitat d'uci coronària de la Vall d'Hebron, em trucava per videoconferència a les hores de visita al costat del Joan, que a poc a poc ens va donar de nou una miraculosa benvinguda

 

A partir d'aquell moment altre cop les bromes i aquell sentit de l'humor i l'amor que captivaven a tothom, per que en Joan tenia aquella actitud, aquella virtut, que et feia gaudir i agrair la vida

 

Quantes vegades ens varem acomiadar per que ja es moria? 5? crec que 5, la del 31 de desembre, la del 8 de gener, la de l'operació, la del col·lapse post operatori, la de l'ensurt per l'embolic dels metges de guàrdia de crítics i la que, després d'un munt de videotrucades amb infermeres, un munt de proves i una PEC, ens va donar la doctora Torrens com una galleda d'aigua freda. En Joan sortiria de la Coro amb un futur incert.

 

Però romandre no és perdurar i en Joan va honrar la vida fins l'últim dia, fins l'últim minut

i va venir a casa amb l'ambulància el 23 d'abril i com sant Jordi pujà els dos trams d'escales fins a l'habitació, després de 4 mesos enllitat, dormit, tot de gelatina i sense haver fet rehabilitació però amb l'ànima forta i oberta i aixecant-se de les ombres amb la màgia dels contes

 

i aquell vespre va reprendre el que havia deixat a mitges el 31 de desembre

 

5/10/20

"Lemon tree"

https://youtu.be/wCQfkEkePx8

- Joan, qui t'ha dit que tot està perdut? jo segueixo aquí, oferint-te el meu cor i totes les llimones del pati.

 

I ploro cada dia amb aquest dietari de la PAC6 de la UOC que escric en plan fidel documentació d'aquells moments,

per que no és fàcil, ni tant simple com pensava, per que és obrir el pit i treure l'ànima i una putada descriure l'amor.

 

I em diuen que oblidi, que és una guerra perduda, que comenci de nou, que faci un reset dels que tu sabies fer amb tanta aparent facilitat.

 

Però aquí estic, unint les puntes dels llençols d'aquells dies per provar d'organitzar l'armari del meu cap desendreçat.

 

Confio en que quan entregui la PAC em tranquil·litzaré i seguiré amb els meus encanteris i pòcimes per dibuixar somriures, per que m'agrada molt riure i no puc viure d'un altre manera.

 

Com diu la cançó, tot i que el cel no sigui mai més tan blau, hi haurà llimoners

 

- Joan, qui t'ha dit que tot està perdut? jo segueixo aquí, oferint-te el meu cor i totes les llimones del pati.

https://youtu.be/c7KXtINADRo

6/10/20

"Halo"

 https://youtu.be/L6X0PqIWfzQ

 

"...encara que ja res pugui tornar l'hora de l'esplendor en l'herba, de la glòria en les flors, no cal afligir, perquè la bellesa sempre subsisteix en el record "

                                                                        William Wordsworth (1770-1850) citat per Elia Kazan a "Esplendor a l'herba", 1961

 

Del temps del confinament en puc fer dues parts:

 

- La teva resurrecció a la Vall d'Hebrón, temps de videoconferències on m'explicaves els deliris del teu coma, temps de xerrades compartides, de la Teresa, del trasto i del trastet, de la companyia de les infermeres, del Cristian, aquell ex alumne meu que t'atenia a la coro....

mentre a casa netejava i desinfectava com una boja esperant el teu retorn i els meus fills s'havien repartit entre la casa de son pare i la meva, per ajudar-nos, per fer-nos companyia als dos per igual

 

- I la del temps de la dansa, que s'inicià amb il·lusió aquell 23 d'abril, data a partir de la qual mai més marxaries del meu costat

https://youtu.be/5PVyvMMche8

 

 

amb la PEC i l'ajut de l'equip d'atenció hospitalària domiciliaria de l'hospital de Mollet, el Xavier, la Rosa, la Natalia i la doctora Anna Arjol, que cada dia al marxar em transmetien la seva preocupació de tal forma que estaven com preparant-me.

 

Recordo que es canviaven a l'entrada i a la sortida: bates verdes, guants i mascaretes,

 

Vaig remodelar l'habitació per estar còmodes, la tauleta, l'hule pel material sanitari, els pots d'aliment de la PEC, la cadira de dutxa, el penjador pel gota a gota, el teu petit taller amb la tablet per fer la rehabilitació on line, que vivies amb tantíssima il·lusió... i sempre, sempre l'alegre companyia de les teves bromes.