"Aunque tú me has echado en el abandono Aunque tú has muerto mis ilusiones En vez de maldecirte con justo encono En mis sueños te colmo En mis sueños te colmo de bendiciones
Sufro la inmensa pena de tu extravío Siento el dolor profundo de tu partida Y lloro sin que tú sepas que el llanto mío Tiene lágrimas negras Tiene lágrimas negras como mi vida
Tú me quieres dejar Yo no quiero sufrir Contigo me voy mi santa
Y aunque me cueste morir
Y aquell dia em digué
que per poc que pogués
ell mai no em deixaria
tingues-ho segur amor meu
Tú me quieres dejar Yo no quiero sufrir Contigo me voy mi santa
Y aunque me cueste morir
Y aquell dia em diguè
que no cal "nar" corren,
que noia no tinguis pressa
que no sabem on anem
Tú me quieres dejar
Yo no quiero sufrir Contigo me voy mi santa
Y aunque me cueste morir
Y aquell dia em digué
que ja no l'esperés
que em busqués un altre nòvio
y que gaudis del meu temps
Tú me quieres dejar Yo no quiero sufrir Contigo me voy mi santa
El malson de la febre de cada vespre i anar fent, amb la PEC i els politos de premi a qualsevol esforç, la rehabilitació on line, les dutxes a la cadira i l'equip sanitari cada dia amb la mateixa cançó
I seguíem vivint amb el cor encongit amor meu, però no tiràvem la tovallola, plantàvem cara, els dos a una, amb força, amb determinació.
S'acabava l'antibiòtic i la febre seguia. No ens podien deixar. Algú havia de mirar aquella febre
Finalment vaig aconseguir que ens programessin un TAC i un matí l'ambulància ens dugué a Mollet.
El resultat d'aquella prova no importava a ningú, el resultat va ser un cansament i una hemorràgia mortal
Amor meu el sol torna a sortir i et fan mal els meus braços
i el meu plor ja és un riu que inunda el llit, la casa i el carrer, si pogués sortir al carrer
Amor meu, ballem doncs ja som les cendres d'un foc.
Em sap greu tenir poca memòria i no recordar els noms dels infermers de la UCI de crítics , ni el nom del doctor de les bambes vermelles i ulls riallers i amables que em tranquil·litzava cada vegada que m'havia de dur males notícies
M'he repassat tot el quadre mèdic i no en trobo cap, hauran caigut amb la Covid?
En tot cas sols puc agrair-los tota l'atenció i amor que ens varen donar, fins i tot a a la infermera Klingon, la que ni et mirava, ni em saludava, que es relacionava sols amb les màquines de la nau nodrissa on vas estar mes de 3 mesos connectat, entubat, sobrevivint.
El que si conservo és el mail de la doctora Arjol de l'equip d'atenció domiciliaria de l'hospital de Mollet, que ens deixà quan les ordres eren hospitalitzar per morir i varem dir no, varem dir no, a tot.
"Agnès
, des que hem parlat per telefon per donar-te el condol que no puc
parar de pensar en tu. En aquesta capacitat de acceptar l’altre i la
seva particularitat. La vivència de la dificultat, del dolor, d’afrontar
el desconegut i la por no és fàcil de gestionar i en canvi vas ser
capaç de plantar cara i anar endavant, aprenent i modul.lant la
informació segons era en cada moment necessari i replantejant les
informacions que et donàvem .
Sovint l’absència és
el pitjor temps, però tens una calma que s’estén al teu voltant i
segurament l’entorn que aquest ambient crea t’ha de retornar en pau,
encara que sigui amb pena i tristor, serà millor viscuda amb aquest
punt de vista optimista que ens has demostrat.
Tot
plegat agrair-te el que m’has donat en la teva coneixença. Entenc que el
nostre temps ha estat molt curt i esbiaixat però jo he après molt.
Et desitjo molta felicitat i espero que puguis tenir aquests moment d’alegria riallera que ens has regalat en algun moment.
Una abraçada estreta i llarga, la que no et vàrem poder donar el darrer dia que ens vam veure.
Anna"
Tot i que me'l dirigeix a mi, jo et veig a tu per molts motius:
- per que el 23 d'abril em vas explicar l'acomiadament de la doctora Torrens a la coro a la Vall d'Hebrón, que et va fer caure la llagrimeta doncs et deia que eres el millor pacient, el més valent i el més fort.
- per la teva capacitat d'acceptació de les situacions, pel vídeo d'acomiadament que varem haver de fer per dir adeu a tots els que estimes ja que amb l'estat d'alarma era impossible un altre cosa. Jo et vaig buscar la música, jo et vaig filmar, jo vaig dirigir la pel·lícula, però totes i cadascuna les paraules eren teves
I segueixo pensant que hauria d'haver caigut jo i no tu en aquest puto combat, jo no tinc ni la teva força ni la teva increïble intel·ligència emocional i segueixo plorant i emocionant-me com si tot acabés de passar.... i no em puc acomiadar doncs com diu la cançó "tu me quieres dejar, yo no quiero sufrir.... contigo me voy mi santa aunque me toque morir".... i marxaria cantant i ballant tota sandunguera.
Ara depeníem del servei de pal·liatius de l'ambulatori de Mollet, que es vestien d'astronautes a la porta i es ruixaven amb lleixiu en entrar i en sortir
Incòmodes, suant, respirant amb dificultats feien la seva feina amb les ganes d'aquells que volen acompanyar-te amb carinyo però caminen amb les cames lligades.
I si, inevitablement vas voler saber el temps que ens quedava i lamentablement no ens van enganyar.
Ens van donar les instruccions de l'epidural per la mort: bomba de sedació, inhabilitació de la PEC i retirada d'alimentació. I altre cop varem dir no, sedació a voluntat i alimentació lliure. Què podia passar? què et morissis?
Vaig trucar als teus fills i als teus amics . I vaig triar al Dani i a la Cristina, que s'instal·laren a casa en ple confinament
Amb la sincronització d'un rellotge, com un equip, entre tots, Cristina, Dani, amb el Pau, amb el Martí a la cuina, amb la gata i el gos, relativament passant de la higiene histèrica que dúiem tu i jo dies enrere, varem construir-te un mar d'amor, on jo em passava les hores plorant al teu costat, besant-te les mans i demanant que no em deixessis mai, la Cristina et cuinava els plats que tu li demanaves tot colpejant els dits de les dues mans i entornant els ulls, sense fer broma i el Dani t'acompanyava i ens ajudava en la medicació.
Mentre dormies jugàvem follament al catan
Fins que vas començar a demanar més morfina i et vaig dir que el que em deien els de pal·liatius no passaria, que no deixaria que passes, que mataria el dolor amb la meva vareta de bruixa i tot passaria amb sucre
- És el final Joan?
- crec que si
i tot el que em vas dir al matí del dia 13 de Maig del 2020: des de "per poc que pugui no et deixaré mai", fins a "no m'esperis, buscat un altre nòvio i gaudeix del temps" , passant pel "tu no tinguis pressa que no sabem on anem", tot, tot ho guardo com un tresor amor meu, per que a partir d'aquell moment ja sols vas poder donar-nos les gràcies i provar de dir adéu
- Joan, agafa la moto i marxa. No et donaràs compte i jo ja estaré amb tu, no cal patir, l'alternativa no és digna.
- Joan, agafa la moto i marxa. No et donaràs compte i jo ja estaré amb tu
i en Joan, amb tota la dignitat del mon, acompanyat pel Dani i la Cristina, mentre jo li posava la morfina, sense fer gairebé soroll, sense embrutar, així només, dolçament, va marxar
"...Així només, em deixo que tu em deixis;
només així, et deixo que ara em deixis.
Jo tinc, per a tu, un niu en el meu arbre
i un núvol blanc, penjat d’alguna branca.
Molt blanca..."
Em diu la Cristina que en aquell moment vaig cridar:
- Ho has fet molt bé Joan, ho has fet molt bé!- ho hem fet molt bé! ho hem fet molt bé!
que vaig obrir les finestres i també a crits et demanà que volessis lliure
Potser si que és ben cert, doncs Joan, fins al final, ho has fet sempre tot molt bé.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada