Cosint

La primera puntada és llunyana. 

Crec que encara era dins de  l'aigua calenta del sac amniòtic i una sensació de retorn m'envaïa. 

Exactament recordo pensar literalment: "Ja torno a ser aquí". No sé si és molt comú, no sé si ho hauré somiat, però aquest record s'ha calcificat en el meu cervell.

Posterior a això ve l'acció d'empènyer, fort, amb el cap, mentre una estranya excitació dominava el meu cos. Oh no! i ara què? aquesta força obria alguna cosa i m'expulsava del paradís.

No! no!  sentir que m'encallava i m'ofegava confiant en algú de fora  que empenyia per mi, que feia la força que jo no havia volgut fer, per sortir destrossada  cap a l'amor d'unes dents perfectes, de la boca de llavis pintats, de les arracades de colors esmaltats, en un pis vell impregnat de tendresa.

Al bressol, esperant que algú escoltés els gemecs vaig aprendre a no menjar, a controlar la gana que al principi feia mal i després passava dormint. A voltes passava tant... que quan venien a alimentar-me ja no em calia. Tot i això, també entraven i se m'enduien fora, a la llum, a la botiga o al taller, on hi havia un munt de testos amb plantes sota l'aparador. Era el meu parc infantil. Com una joia més la gent podia veure'm jugar a enterrar els rellotges que queien a les meves mans. 

Baixar del llit, salvar distàncies. Vaig perdre la por a l'alçada. Si m'escorria amb la panxa avall pel matalàs queia amb una elegància desconeguda a terra i ja podia anar on volgués, a la cuina a per les quetis, a la botiga amb la gent o al taller amb les plantes i els rellotges. 

Primer gatejant, però em feien mal els genolls, no podia ser, havia de caminar de peu que era molt més còmode... i així ho vaig fer, als 8 mesos.

La segona fita fou fer-me entendre. Una veu interior que parlava un català perfecte i que era la meva pròpia veu, reflexionava sobre la necessitat urgent d'aprendre a parlar, cosa que vaig fer amb més dificultats que caminar.

Anar amb la mare al mercat, on em donaven una paperina petita de cigrons, Anar a per fornitures amb el 600 del pare, on presumia de mi amb una noia molt simpàtica que li deia senyor Preu Venda al Públic, per les seves inicials de Pere Vila Petit. Anar a casa dels avis i dels iaios, les tietes, totes les tietes i els nuvis de les tietes, les festes de les tietes i Sants i Púbol i Campos.... i jugar i dormir tot valorar la impossibilitat de recordar el que havia fet d'un dia per l'altre

Fins que va arribar el meu germà. 

La mama volia fer-me dormir ja soleta a l'habitació, que també era el seu despatx de practicant, menys mal que al papa li feia pena i em van fer un altre bressol amb dues cadires i un petit matalàs a l'altre banda del llit de matrimoni, així vaig passar a dormir entre el pare i la mare, sentint com s'empenyien de tant en tant tot fent-me la dormida.

I dormir tots 4 i saltar al llit i jugar, jugar a casa i jugar al forat de l'arbre on vaig fer les primeres amigues. Si, al forat de l'arbre.

Repunts

M'agradaven les arracades de la mama, d'esmalt de colors  i repujades, van ser la meva primera joguina, que va durar poc, es veu que li feia mal tenir-me tot el dia tocant-les, se les va treure i mai més en va dur, mai més.

Després totes les joguines petites. La fireta i les llaunes de colors.

Un dels meus primers jocs va ser amagar-les. Al vespre sovint em descobria pensant en tot el que havia gaudit del dia i m'afligia saber que al despertar no recordaria res. Aquest no recordar em va servir per auto emocionar-me al redescobrir el petit formatget de plàstic, que dies abans havia amagat intencionalment sota el llit plegable del despatx de la mare. Em proporcionava tal alegria que corria a amagar un altre joguina. Això, fins que la meva memòria va millorar.

A més, la fireta petita em servia per jugar al forat de l'arbre a omplir-les de terra, a fer pastetes i boles fines.

També va servir per atreure altres nenes, la primera es deia Yolanda i era la nena de la papereria.

Del forat de l'arbre vàrem entrar a la botiga i ràpidament al despatx de la mama, on teníem tot de material sanitari súper interessant.

Em recordo sota el plegatín verd jugant a fer-nos cures i posant-nos injeccions. No entenc com no ens va passar mai res.

 

El cas, a practicants sols vaig jugar amb la Yolanda, la meva petita gran amiga Mari Carmen va venir quan ja travessava el carrer i me n'anava "al campo", el descampat immens de davant de casa al Turó de la Peira. 

Allà vaig estar dies i dies fins  molt tard jugant amb tot de nens i nenes del barri mentre la mare treballava al torn de nit de la Maternitat. Sentia al papa cridar des del taller: "nenaaaaa!" i amb un "un rato meeeeees!", podia estar tanta estona que  al final em feia por a mi mateixa. Crec que la Marí Carmen es recollia abans, jo i el tete ens estàvem hores i hores mentre el papa jugava als escacs amb el senyor Devesa.

Però sempre arribàvem a temps per a veure una estona el cine petit amb el papa. Després del sopar a base d'ou sucant-hi pa, seguda a la butaca verda de les orelles immenses he vist des de los chiripitifláuticos fins al Conde de Montecristo, passant per la meva favorita: Star Treck, de la qual encara soc una, fidel friqui admiradora.

Com que sempre del sempres arribàvem tard a tot arreu, recordo les dutxes aquelles de tele transportació com una necessitat absoluta per a tota la família, ho prometo. 

Coll brodat

Rere el taulell, atenent clients, al taller, netejant armis, al despatx, posant injeccions, a la cuina, fent unes croquetes incomestibles que va anar millorant amb el temps, la mama no parava.

Venia l'avi Alejandro i se m'enduia a la muntanya, al turó de la Peira de veritat, el que tenia una petita cova. Recollíem pinyes per trencar pinyons i m'explicava contes encadenats.

Els diumenges baixàvem a Sants, dinàvem amb els iaios i sopàvem amb els avis.

Fins que la mama es va quedar embarassada del Pere i va estar malalta fins que va sortir.

Llavors, va entrar més gent a la nostra vida.

El pare va agafar un aprenent, el Pedro, un noiet d'uns 14 anys, prim, rosset amb ulls blaus que sempre somreien i que va omplir la botiga de nenes grans. 

Nenes que se m'enduien també al Turó de veritat, nenes, que un dia, es van oblidar de mi i van tornar a la botiga per fer el tonto amb el Pedro sense recordar que havien deixat sola a una criatura d'uns dos anys. Encara rai que la criatura tenia una seguretat absoluta en què la vindrien a buscar i va estar esforçant-se a estar entretinguda jugant sense pensar que es feia de nit al bosc i l'havien deixat sola.

A casa va aparèixer la Cloti, una senyora que em semblava molt gran però que segurament no arribava als 40 anys. L'ou sucant'hi pa ja va ser a  la seva hora,  mentre ella planxava o feia el sopar i escoltàvem per la ràdio a la senyora Francis o les radionovel·les de la Maria Matilde Almendros, el Guillermo Sautier Casaseca i el Pedro Pablo Ayuso, noms que sonaven tan i tan importants.

Petita Sisa

La meva família és de Barcelona, procedent de la segona generació de la primera tongada d'immigrants: la gent de camp que omplia els barris, com el de Sans, Sans sense la t, de salut, no de religió, la primera dècada del segle XX.

La família del pare eren la meitat de Girona capital, amb rellotgeria ja del besavi Pere i l'altra meitat, de Púbol, on el meu avi va estar malalt des del seu naixement, estat que li va servir per a ser considerat no apte pel treball de camp i candidat a capellà de pobre. En el moment clau decidiria exercir de cap d'estació a Barcelona Sans, un abaixador obert que tallava tot el passeig de Sant Antoni.

La família de la mare era completament de Campos de Arenoso, província de Castelló. En aquest cas teníem també dues seccions: els pobres i el rics

Els pobres treballaven a l'Espanya Industrial, eren de la CNT, parlaven català i estiuejaven a Campos.

Els rics construïen blocs de pisos, vivien a la dreta de l'eixample, parlaven castellà i tenien una torre a Altafulla.

Els de Girona tenien noms catalanitzats:

Així doncs, l'avi era Alejandru, amb u final.

L'avia era Suncion i la tieta Suncioneta

La tieta Lola, que no era tieta de sang, si no parenta i vivia a casa com si ho fos de veres, a Púbol li deien Doloras.

Els de Campos tenien noms directament castellans.

En tots els casos no es donava peu a l'originalitat, tothom batejava els fills amb els mateixos noms, repetint-se sèries de forma infinita (amb l'excepció de la branca més anarco practicant, que es van llençar als Hèlios, Eliseus, Floreals, Llibertats, etc.)

En el meu cas la cosa quedava fumuda, tenia el nom de la mare, Inés, però el cognom del pare, Vila.

Inés Vila pronunciat amb la e ben oberta al pur estil Gironí, era una autèntica merda, sobretot si tota la teva cosinada et crida Inesita de banda a banda de la carretera de Sans de forma reiterada quan fas que no els escoltes.

Vaig lluir-lo amb tota la gràcia que vaig poder fins que la Montserrat Tous, la mestra de la Coral infantil de l'Orfeó de Sans  em va proposar d'utilitzar Agnès.

Al principi no em va agradar gens, Agnès no era el meu nom.... però realment necessitava aquesta A inicial i em deslliurava de l'esgarrifós Inesita.

Finalment i per com quedava en la signatura, vaig decidir als 13 anys que ja no seria mai més Inés, tot i que m'agradava, des d'aquell moment seria l'Agnès, fins a dia d'avui.

Bes punt

Avui el Samuel m'ha dit "iaia".

És un home d'acció, fins ara sols l'hem sentit dir verbs: "cancat", "jatà" o "nonam".

Però avui m'ha dit "iaia".

I he vist al meu avi quan venia a la botiga a dur-me al Turó de la Peira, muntanyeta amunt, a collir pinyes i picar pinyons. L'he vist explicant-me contes i preguntant-me a quin dels avis estimava més.

I m'he vist a mi, com el meu avi, abraçant unes manetes i estimant un somriure.

L'escola

La mare de Déu

quan era xiqueta,

anava a costura

a aprendre de lletra.

En un cistellet

duu quatre pometes,

un bocí de pa,

també avellanetes.

Filava finet

i teixia beta

estant retirada

dintre sa cambreta.

Tenia 6 anys ben complerts i no anava a escola.

Temps enrere, un dia, em van dur a un pis del barri on un matrimoni maltractava infants a base de pàgines de palotes. Recordo aquell dia com el més llarg de la meva vida.

Va ser sols un dia. 

Ma mare va viure l'escola de la República, segur va veure que no podia sortir res bo d'aquella tortura inútil.

També recordo anar amb la mare a mirar escoles:

A la pública ens van dir que teniem masses diners, que no hi havia plaça.

A les monges tampoc tenien plaça, ja havien tancat matrícula feia temps.

Cap de les dues escoles m'agradava, eren com fosques o al menys això recordo.

A la botiga una clienta va parlar de l'escola dels seus fills, era l'Àngeles, la gran amiga de la mare, l'Àngeles del Tino, que jugava als escacs amb el pare, Àngeles del Jesús i el Tinín, que anaven sempre en calçotets per casa amb tal de no embrutar la roba, l'Àngeles i el Tino de la catxuneta, on dormíem finalment quan anàvem d'acampada, després de pixar-nos involuntàriament dins la tenda dels homes.

Aquella escola no sols va agradar a la mare, també em va agradar a mi.... i no sols per que tenia llum, també m'agradava el nom de la directora: la señorita Felicidad. Quin nom tant bonic per una mestra!

El tete

El meu germà era molt pesat.

El front se li posava vermell quan s'enrabiava i a mi em feia riure, cosa que, a la llarga, va ser origen de les nostres baralles. Ell també va acabar descobrint que era molt divertit veure'm enfadada.

Des de molt petit va exercir la treballada habilitat de montar drames. 

Arribàvem el Pedro (l'aprenent de rellotger del meu pare)  i jo a la porta de l' escola amb el Peret bramant com un boig, vermell com un tomàquet i cada dia, de tots els dies, remolcat pel terra. 

Ni el papa ni la mama tenien ànima per dur-nos a l' escola amb el tete en acció.

Sorprenent-ment la nostra entrada triomfal ho era per altres motius: tot de nenes grans m'atabalaven a preguntes sobre el Pedro.

La veritat, jo no entenia tant d'èxit i entre els numerets del Pere i els que provocava el Pedro, puc assegurar que el sentiment de mega importància inicial va transmutar-se ben aviat en un pal.

La Maternitat

Mon pare treballava a la rellotgeria i jugava als escacs, s'ha de dir que a nivell de mestre, però en aquell moment per mi.... mon pare jugava.

Ma mare era una canya. 

La recordo treballant a  "Cumbre" de practicant d'empresa i al despatx rera botiga fent cures i posant injeccions.

Però el que se'm ha quedat gravat a la memòria és el temps que va treballar de madrona en torn de nit a la Maternitat del Valle Hebrón.

L'acabaven de construir i era molt maca o això em semblava a mi.

L'anàvem a veure quan al papa li entraven ganes de fer-li un petó i tenia temps per fer-ho.

Estava tan tan guapa amb el seu uniforme blanc i rosa, les sabates i la còfia. M'hauria agradat que es vestís sempre així. tot i que ella no volia per que deia que no era higiènic,

El torn de nit va comportar que entrés a casa la Cloti i amb ella, la radio i Helena Francis aconsellant a pobres noies amb nuvis calents o sogres dolentes. 

Mentre sopàvem un ou sucant-hi pa, la Maria Matilde Almendros, el Pedro Pablo Ayuso i el Guillermo Sautier Casaseca ens feien plorar a la Cloti i a mi amb històries recargolades de families mal avingudes i pobres noies pobres, que ja em sonaven molt a  "cuento" en aquell moment.

Després, quan ella marxava, li demanàvem al papa si podíem anar una estona "al campo" i sempre era que si. Del campo al sofà orellut de davant el cine petit i "el conde de Montecristo", o"Star Treck."  o "Alfred Hitchcock presenta" (perrrraà parapa  parà papà...)  o el que fos, fins que sonava l'himne.

Ens quedaríem sols, per que cada matinada ell l'anava a buscar i ella ens despertava per anar a escola.

A tot això, jo tindria  sis anys i el tete  tres i si, entenia els merders d'aquelles històries de la ràdio i de la tele, era crítica i fan d'Star Treck i Hitchcock....i amb raó el tete muntava sidrals cada matí per anar a escola.