M'he vist descalça mirant al cel a l'ombra d'arbres. És de dia, fa sol i m'enlluerna.
Arriba un home a cavall. Estiro els braços i em puja al seu darrere. Cavalco ben agafada a la seva cintura mentre m'acaricia la cama. Fa el mateix que quan anàvem amb la moto i per això el reconec.
No sé on estic però sé que és el passat i som joves i bells i estem junts.
Ara estic parint. M'agafen de les mans molt fort però no m'arriba la força, marxo. El deixo plorant-me. Aquesta vegada m'ha tocat a mi.
D'aquests últims dies nostres ho recordo tot, però no recordo haver dit mai adéu. Cap de les vegades.
11/01/21
Tirada del tarot, com/on està?
Passat
1ª tirada 1/7/sn 2ª tirada 16/sn/7 3ª tirada 7/9/14.......
El 7 es repeteix 3 vegades i el s/n 2: el carro i el boig = En un passat va haver de dirigir-se a un canvi.
Present
1ª tirada 2/17/18 2ª tirada 21/8/6 3ª tirada 18/3/8.....
El 18 es repeteix 2 vegades= Actualment està en pau i harmonia esperant
Futur
1ª tirada 3/8/19 2ª tirada 14/2/13 3ª tirada 4/17/2...
El kintsugi o pràctica de reparar fractures en la ceràmica amb resina d'or, ens obliga a reflexionar en que tot trencament i reparació forma part de la història d'un objecte i s'ha de mostrar en lloc d'amargar, ja que les cicatrius són el seu valor afegit.
El poeta turc Rumi o Mavlana també ens parlava al 1200 sobre la importància de les vicissituds en la nostra vida.
Per la ferida entra la llum i ens envia un missatge actiu. Objecte i persona esdevenim valuosos pel mateix patiment.
El procés de dol que estic vivint n'empeny a pensar sempre en la lluita i la pèrdua.
Us demano disculpes i comprensió.
Us presento la meva resina daurada
HALO
De peu al meu costat se que tinc el meu àngel mai ho he dubtat.
Abraçada al teu record, estaré sempre enganxada. Duc al cor la llum de la teva mirada
i veig el teu halo halo halo i veig el teu halo halo halo mmm
He dedicat la meva
vida a preocupar-me pels altres.
En
mig d'una pandèmia mundial m'he quedat sense marit i sense feina.
Els meus fills, adults, no em necessiten. La meva mare ja no em
recorda.
Desorientada,
m'he apuntat de forma convulsiva i erràtica a totes les activitats
que se'm presenten en aquests temps de confinament. Des de tallers de
cosmètica natural, cursos de fotografia, tarot, escriptura, a part
del carnet de moto, fins a alguna cosa més que no m'atreveixo a dir.
Seriosament no em dedico a res. Mentre arriba la doble mort de la
meva mare, molt malalta d’Alzheimer, soc a l’andana del
confinament esperant el meu tren.
Mal
aconsellada per gent que no em llegirà mai, escric en un bloc que
acaba en dietari i recull d'activitats d'avaluació continua pel
Taller d'escriptura i comunicació de la UOC.
LA TORRE
LA PAPESSA
EL BOIG
Carta 16: Experiència impactant, inesperada,
que trastoca les nostres vides.
Carta
2: Poder de la intuïció. Període de reflexió i anàlisi del
subconscient.
Carta
sense número: Principi i final de trajecte. Recomençament.
El meu plor és un riu que
inunda el llit, la casa i el carrer, si pogués sortir al carrer.
Ballem amor meu, que avui som
les cendres d’un foc.
Brindo per l’atzar i pel
destí.
Brindo pels dies regalats.
Brindo per la inconsciència,
que ens fa invencibles.
La mort no és morir-se, és
no reconèixer la capacitat de ser feliç i ofegar-se en
l’absència.
La mort és la mort de
l’altre.
FRAGMENT
DEL DIETARI
1/10/20
«Recordant
els dies de la Glòria»
- No pensaràs en ir y venir a la uci estos dias
de tormenta? - em dèia la Cristina per telèfon.
- Ara mateix estic conduint cap allà.
- Pues te has de cuidar porque además de
peligroso, estan hablando de una gripe en China muy bestia y no te
puedes poner enferma, Joan te necesita fuerte.
Ja
estava ben
cagada
amb aquella pluja horitzontal que m'impedia veure una merda de
l'autopista. Aquell
dia era la segona vegada que anava i venia
a la UCI de la Vall d'Hebró.
Havia tornat a
casa després del passe del migdia pensant que em quedava, que ja no
tornava, que la turmenta que anunciaven per la tele era molt forta.
Però a les 7
ja no podia mes , ja estava al cotxe i
cap allà altre vegada.
A la una del vespre tornava altre cop cagada de
por per una autopista inundada, invisible amb tanta aigua, per que
em feien fora. A les 24'30 l’ infermera em deia cada dia que ja
estava, que ja n'hi havia prou, que cap a casa i era l'última en
sortir, l’última de l'últim box de la UCI més apartada de
l'Hospital.
Però hi havia d'anar, no podia deixar d'anar
encara que fos per veure'l dormit en una habitació que semblava la
nau nodrissa Enterprise del Startreck.
A més, quina paranoia la Cristina amb la grip
dels xinos, serà com l'aviar, no arribarà.
2/10/20
«Tos»
Aquesta tos no és normal, un refredat amb la
turmenta? Es començar a tossir i no parar fins que s'assequen els
pulmons i noto que no hi ha aire ni en puc agafar. Al final tindrà
raó la Cristina i m'hauria de cuidar per que si no, no podré venir
a veure al Joan i em moriré. A part, la descomposició, és fatal
això de cagar-se i tossir a l'hora, un inconvenient molt gran.
Em poso guants i mascareta a cada moment, procuro
no respirar a la vora del Joan, li agafo els peus i les cames evitant
tocar les mans, no sé per quin motiu si no les fa servir i dic que
estic refredada a cada moment, com si no es notés prou, ho pregunto
constantment als metges i tots em diuen que no pateixi, que el Joan
no pot anar a pitjor, ho qual em descol·loca molt.
Avui han trigat molt a deixar-nos entrar al
primer torn del box D, estaven fent pràctiques tot de personal amb
un nino i el respirador. Em recorda l'institut i les meves alumnes a
les classes de sanitària amb la nina de pràctiques. Les trobo a
faltar, trobo a faltar la normalitat.
M'estranyen aquestes pràctiques, si son
sanitaris de la UCi, que coi fan aprenent a fer anar el respirador?
mare meva quin nivell.
El Dani no ha arribat encara.
Ostres, estan netejant els WC i em venen ganes de
vomitar. Hauré de...
Havia brindat tant per tu, jo sola, que no podia
ni pujar al llit i em vaig passar tota la nit al terra, al costat del
llit, com una cuba.
Una copa per tota la gent que vaig conèixer a
la sala d'espera de la UCI de crítics de la Vall
d'Hebró,
un altre pels de la coro i de la post operatòria, on vaig passar
tants i tants dies arrossegant-me esperant la teva resurrecció.
Un altre copa per tota aquella gent, sanitaris i
famílies. Pels del box del costat, Mallorca, doble trasplant de
pulmó, Marina, uns ulls blaus amb tot de petites venes vermelles de
tant plorar per sa mare. Pels de Lleida, dissecció d'aorta, Ariadna,
un somriure de tendresa que parlava de renúncia pels fills. Pels
d'Almenar, Diana, que patia per la futura PEC que hauria de dur el
seu home. Un altre copa per la família gitana que pregava i vivia a
la sala d'espera.
Quants dies, quantes hores que em vaig passar
tossint, amb mascareta, amb vòmits, amb descomposició, mentre a poc
a poc van anar desapareixent , primer els gitanos de la sala
d'espera, que van passar al hall de l'entrada general i després a
l'aparcament del dipòsit de l'ajuntament i tota la gent que cada dia
era diferent, mentre les reunions es repetien dia
rera dia a la
saleta de la porta blanca del costat dels baters. Gent plorant i
nervis i pregàries.
Per arribar al teu box me'ls havia de petejar
tots, terrible com va anar canviant el paisatge.
Primer aquell noi que tenien cap per baix, tal
com m'havia dit la doctora, l'Olga, que et volien fer a tu, si no fos
per aquell trombo a la igular tant bèstia que se’t va fer durant
l’operació i després tots, fins i tot tu, que et van tornar a la
coro, per que tota la UCI de crítics es va omplir d'astronautes i ja
no ens van deixar entrar mai més.
A la coro, a
la coro on al gener ens van dir que no
t'operaven i que et deixaven morir, abans de demostrar que tenies uns
collons com un toro i et guanyessis l'última oportunitat amb
l'operació a cor obert d'onze terribles hores que et portà al coma
de tres mesos, allà altre cop, desterrat de la nau nodrissa, allà,
que ja no ens deixaven ni veure't, allà, sol, et vas despertar.
- Què fem? diu la doctora que no deixem el mòbil
allà, que no el pot manipular ni parlar.
- Dani, si no ens deixen entrar més, el mòbil
serà amb l'únic que ens podrem comunicar. Si s'ha perdut el
carregador li haureu de portar un altre. I si es perd o li roben el
telèfon, li en durem un de nou. Em fan avui la pcr, ja us diré.
Em va venir tot el cansament de cop mentre a la
Coro el Joan tornava a la vida. A poc a poc s'aixecà i començà a
respirar sol.
La doctora Torrens, la nostra estimadíssima
doctora Torrens de la unitat d'UCI coronària de la Vall d'Hebró, em
trucava per videoconferència a les hores de visita al costat del
Joan que a poc a poc ens va donar de nou una miraculosa benvinguda.
A partir d'aquell moment altre cop les bromes i
aquell sentit de l'humor i l'amor que captivaven a tothom, per que en
Joan tenia aquella actitud, aquella virtut, que et feia gaudir i
agrair la vida.
Quantes vegades ens varem acomiadar per que es
moria? 5? crec que 5. La del 31 de desembre, la del 8 de gener, la de
l'operació, la del col·lapse post operatori, la de l'ensurt per
l'embolic dels metges de guàrdia de crítics i la que, després d'un
munt de videotrucades amb infermeres, un munt de proves i una PEC,
ens va donar la doctora Torrens com una galleda d'aigua freda. En
Joan sortiria de la Coro cap a casa amb un futur incert. A ella hem
d’agraïr poder-lo acompanyar fins l’últim moment. A ella li hem
d’agraïr poder estar junts els nostres últims 20 dies.
Però romandre no és perdurar, perdurar és
honorar la vida fins l'últim dia, fins l'últim minut i això varem
fer.
Va arribar a casa amb l'ambulància el 23 d'abril
i com Sant Jordi pujà els dos trams d'escales fins a l'habitació,
després de 4 mesos enllitat, dormit, tot de gelatina i sense haver
fet rehabilitació, però amb l'ànima forta i oberta i aixecant-se
de les ombres com si comptés amb la màgia dels contes.
Aquell vespre va reprendre el que havia deixat a
mitges el 31 de desembre.
- Joan, qui t'ha dit que tot està perdut? jo
segueixo aquí, oferint-te el meu cor i totes les llimones del pati i
ploro cada dia amb aquest dietari de la PAC6 de la UOC que escric en
plan fidel documentació d'aquells moments, per que no és fàcil, ni
tant simple com pensava, per que és obrir el pit i treure l'ànima i
una putada descriure l'amor.
Em diuen que oblidi, que és una guerra perduda,
que comenci de nou, que faci un reset dels que tu sabies fer amb
tanta aparent facilitat. Però aquí estic, unint les puntes dels
llençols d'aquells dies per provar d'organitzar l'armari del meu cap
desendreçat.
Confio en tranquilitzar-me i seguir amb els meus
encanteris i pòcimes per dibuixar somriures, per que m'agrada molt
riure i no puc viure d'un altre manera. Com diu la cançó, tot i que
el cel no sigui mai més tan blau, hi haurà llimoners.
- Joan, qui t'ha dit que tot està perdut? jo
segueixo aquí, oferint-te el meu cor i totes les llimones del pati.
"...encara que ja res pugui tornar l'hora
de l'esplendor en l'herba, de la glòria en les flors, no cal
afligir, perquè la bellesa sempre subsisteix en el record. "
William Wordsworth (1770-1850) citat per Elia
Kazan a "Esplendor a l'herba", 1961.
Del temps del confinament en puc fer dues parts:
- La teva resurrecció a la Vall d'Hebró, temps
de videoconferències on m'explicaves els deliris del teu coma, temps
de xerrades compartides, de la Teresa, del trasto i del trastet, de
la companyia de les infermeres, del Christian, aquell ex alumne meu
que t'atenia a la coro, mentre a casa netejava i desinfectava com una
boja esperant el teu retorn.
- I la del temps de la dansa, que s'inicià amb
il·lusió aquell 23 d'abril, data a partir de la qual mai més
marxaries del meu costat.
Amb la PEC i l'ajut de l'equip d'atenció
hospitalària domiciliaria de l'hospital de Mollet, el Xavier, la
Rosa, la Natalia i la doctora Anna Arjol, que cada dia al marxar em
transmetien la seva preocupació de tal forma que estaven
preparant-me.
Recordo que es canviaven a l'entrada i a la
sortida: bates verdes, guants i mascaretes.
Vaig remodelar l'habitació per estar còmodes,
la tauleta, l'hule pel material sanitari, els pots d'aliment de la
PEC, la cadira de dutxa, el penjador pel gota a gota, el teu petit
taller amb la tablet per fer la rehabilitació on line que vivies amb
tantíssima il·lusió... i sempre, sempre l'alegre companyia de les
teves bromes.
Ballem mentre el sol torna a sortir, ballem
abraçats amb delicadesa, ballem plorant-nos a sobre, ballem per ser
les cendres d'aquest foc.
El malson de la febre de cada vespre i anar
fent, amb la PEC i els politos de premi a qualsevol esforç, la
rehabilitació on line, les dutxes a la cadira i l'equip sanitari
cada dia amb la mateixa cançó.
Seguíem vivint amb el
cor encongit amor meu, però no tiràvem la tovallola, plantàvem
cara, els dos a una, amb força, amb determinació.
S'acabava l'antibiòtic i la febre seguia. No ens
podien deixar. Algú havia de mirar aquella febre. Finalment vaig
aconseguir que ens programessin un TAC i un matí l'ambulància ens
dugué a Mollet.
El resultat d'aquella prova no importava a ningú,
el resultat va ser un cansament i una hemorràgia mortal.
- Amor meu el sol torna a sortir i et fan mal els
meus braços i el meu plor ja és un riu que inunda el llit, la casa
i el carrer, si pogués sortir al carrer. Amor meu, ballem ja que som
les cendres d'un foc.
9/10/2020
"Això és tot amics»
(apartat carta)
Estimat Joan,
em sap greu tenir poca memòria i no recordar
els noms dels infermers de la UCI de crítics , ni el nom del doctor
de les bambes vermelles i ulls riallers i amables que em
tranquil·litzava cada vegada que m'havia de dur males notícies.
M'he repassat tot el quadre mèdic i no en trobo
cap, hauran caigut amb la Covid?
En tot cas dir-te que sols puc agrair-los tota
l'atenció i amor que ens varen donar, fins i tot a a la infermera
Klingon, la que ni et mirava, ni em saludava, que es relacionava sols
amb les màquines de la nau nodrissa on vas estar mes de 3 mesos
connectat, entubat, sobrevivint.
El que si conservo és el mail de la doctora
Arjol de l'equip d'atenció domiciliaria de l'hospital de Mollet, que
ens deixà quan les ordres eren hospitalitzar per morir i varem dir
no, varem dir no, a tot.
"Agnès , des que hem parlat per telefon
per donar-te el condol que no puc parar de pensar en tu. En aquesta
capacitat de acceptar l’altre i la seva particularitat. La vivència
de la dificultat, del dolor, d’afrontar el desconegut i la por no
és fàcil de gestionar i en canvi vas ser capaç de plantar cara i
anar endavant, aprenent i modulant la informació segons era en
cada moment necessari i replantejant les informacions que et donàvem
.
Sovint l’absència és el pitjor temps, però
tens una calma que s’estén al teu voltant i segurament l’entorn
que aquest ambient crea t’ha de retornar en pau, encara que sigui
amb pena i tristor, serà millor viscuda amb aquest punt de vista
optimista que ens has demostrat.
Tot plegat agrair-te el que m’has donat en
la teva coneixença. Entenc que el nostre temps ha estat molt curt i
esbiaixat però jo he après molt.
Et desitjo molta felicitat i espero que puguis
tenir aquests moment d’alegria riallera que ens has regalat en
algun moment.
Una abraçada estreta i llarga, la que no et
vàrem poder donar el darrer dia que ens vam veure.
Anna"
Tot i que me'l dirigeix a mi, jo et veig a tu per
molts motius:
- per que el 23 d'abril em vas explicar
l'acomiadament de la doctora Torrens a la coro a la Vall d'Hebró,
que et va fer caure la llagrimeta doncs et deia que eres el millor
pacient, el més valent i el més fort.
- per la teva capacitat d'acceptació de les
situacions, pel vídeo d'acomiadament que varem haver de fer per dir
adeu a tots els que estimes ja que amb l'estat d'alarma era
impossible un altre cosa. Jo et vaig buscar la música, jo et vaig
filmar, jo vaig dirigir la pel·lícula, però totes i cadascuna les
paraules eren teves.
I segueixo pensant que hauria d'haver caigut jo
i no tu en aquest puto combat, jo no tinc ni la teva força ni la
teva increïble intel·ligència emocional i segueixo plorant i
emocionant com si tot acabés de passar.... i no em puc acomiadar
doncs com diu la cançó:
«Tú me quieres dejar.
Yo no quiero sufrir.
Contigo me voy mi santa
y aunque me cueste morir»
.... i marxaria cantant i ballant tota
sandunguera.
Ara depeníem del servei de pal·liatius de
l'ambulatori de Mollet, que es vestien d'astronautes a la porta i es
ruixaven amb lleixiu en entrar i en sortir. Incòmodes, suant,
respirant amb dificultats feien la seva feina amb les ganes d'aquells
que volen acompanyar-te amb carinyo però caminen amb les cames
lligades.
I si, inevitablement vas voler saber el temps que
ens quedava i lamentablement no ens van enganyar. Ens van donar les
instruccions de l'epidural per la mort: bomba de sedació,
inhabilitació de la PEC i retirada d'alimentació. I altre cop varem
dir no, sedació a voluntat i alimentació lliure. Què podia passar?
què et morissis?.
Vaig trucar als teus fills i als teus amics i
vaig triar al Dani i a la Cristina, que s'instal·laren a casa en ple
confinament.
Amb la sincronització d'un rellotge, com un
equip, entre tots, Cristina, Dani, amb el Pau, amb el Martí a la
cuina, amb la gata i el gos, passant de la higiene histèrica que
dúiem tu i jo dies enrere, varem construir-te un mar d'amor, on jo
em passava les hores plorant al teu costat, besant-te les mans i
demanant que no em deixessis mai, la Cristina et cuinava els plats
que tu li demanaves tot colpejant els dits de les dues mans i
entornant els ulls sense fer broma i el Dani t'acompanyava i ens
ajudava en la medicació.
Mentre dormies jugàvem follament al catan.
Fins que vas començar a demanar més morfina i
et vaig dir que el que em deien els de pal·liatius no passaria, que
no deixaria que passes, que mataria el dolor amb la meva vareta de
bruixa.
- És el final Joan?
- crec que si.
Tot el que em vas dir al matí del dia 13 de Maig
del 2020: des de "per poc que pugui no et deixaré mai",
fins a "no m'esperis, buscat un altre nòvio i gaudeix del
temps" , passant pel "tu no tinguis pressa que no sabem on
anem", tot, tot ho guardo com un tresor amor meu, per que a
partir d'aquell moment ja sols vas poder donar-nos les gràcies i
provar de dir adéu.
- Joan, agafa la moto i marxa. No et donaràs
compte i jo ja estaré amb tu, no cal patir.
- Joan, agafa la moto i marxa. No te n’adonaràs
i jo ja estaré amb tu
i en Joan, amb tota la dignitat del mon,
acompanyat pel Dani i la Cristina, mentre jo li posava la morfina,
sense fer soroll, sense embrutar, així només, dolçament, va
marxar.
"...Així només, em deixo que tu em
deixis;
només així, et deixo que ara em deixis.
Jo tinc, per a tu, un niu en el meu arbre
i un núvol blanc, penjat d’alguna branca.
Molt blanca..."
Em diu la Cristina que en aquell moment vaig
cridar:
- Ho has fet molt bé Joan, ho has fet molt bé!-
ho hem fet molt bé! ho hem fet molt bé!
que vaig obrir les finestres i també a crits et
demanà que volessis lliure.
Potser si que és ben cert, doncs Joan, fins al
final, ho has fet sempre tot molt bé.
Presentació del dietari
Seguint el consell d’una bona amiga, companya
d’estudis a la UOC, vaig iniciar un treball d’escriptura
terapèutica amb la publicació d’un bloc personal.
https://agnesdelreset.blogspot.com/
Amb la proposta de dietari al Taller d’expressió
i comunicació he continuat abocant memòries, pensaments i anades
d’olla diverses.
Utilitzo molt la música com a font i recurs
creatiu i s’hi poden trobar molts
enllaços a youtubes que m’han ajudat a retratar amb paraules
emocions i sentiments del dol que ara mateix m’acompanya.
En la mostra que presento com a treball final al
Taller, he volgut recollir les memòries de tot el procés
d’acompanyament en la malaltia i la mort del meu estimat company
Joan Gallart Salinas, també ex alumne de la UOC, per que retrata, no
sé si amb molta o poca gràcia, la vivència del desenvolopament de
la pandèmia de la COVID 19 des d’una UCI de la Vall d’Hebró i
considero que podria ser d’interès com a document humà d’aquesta
crisi sanitària .
Malgrat haver perdut, també mostra la nostra
lluita valenta
