pèls

 

no entenc perquè.... el meu cabell s'està estirant a mesura que es fa blanc

EXERCICIS DEL TALLER D'ESCRIPTURA

Activitat en tres fases:

1.- Redactar el dia que ens varem conèixer

2.- Carta 1 A/B

3.- Carta 2 B/A

El dia que ens varem conèixer

Jo era una fada nedant en les aigües d'un llac de poesia, primavera de flaires,

d'humides llavors de mil herbes i plantes, on per sempre hi ballaven aloges daurades.

-"Amor meu, sense tu no entenc la vida,

amor meu, que cruel n'és la ferida,

amor meu, oblido ja la meva veu i lentament em vaig fonent, vestida d'herbes i molsa".

Un dia el vaig veure enmig de la boira, amb la capa negra volant entre ombres,

galop de cavall, pols i fum que mareja, i un brillant somriure que de sang blaveja.

Feroç i ferotge el vampir es feia dir Arnau, compte noble, el que menja donzelles,

i amb una Aloja del llac no volia tenir esclavituds o patir gelosies...

I mig sorneguer, sovint em deia:

- aparta't Aloja, no tens sang vermella!

i jo que d'amor moria, pensant en l'Arnau posar el coll volia.

-"Amor meu, sense tu no entenc la vida,

amor meu, que cruel n’és la ferida,

amor meu, oblido ja la meva veu i lentament em vaig fonent, vestida d'herbes i molsa".

Però les Aloges que neden el toll, ni nit ni dia, no troben consol,

i ploren i riuen, sense fer-ne mida d'amors impossibles que curin ferides,

i així, lentament, em vaig anar fonent, plorant, feta molsa,

gebrades llàgrimes d'enamorament,

pel compte del conte, que he oblidat fa temps.

-"Amor meu, sense tu no entenc la vida,

amor meu, que cruel n’és la ferida,

amor meu, oblido ja la meva veu i lentament em vaig fonent,

vestida d'herbes i molsa".

QUAN LA MÀGIA VA SALVAR LA TERRA

Aquesta és la història d'una barca 

La barca emprèn un viatge per salvar la terra llençant al mar ampolles, ampolles de colors que tindran cada una un tap amb un mineral diferent. 

Cada ampolla durà gravat el nom del conte que contingui i cada conte tindrà l'esperit del mineral que l'identifiqui i la seva cançó. 

Es llençarà, pedra a pedra, a cada fase lunar. 

La seva finalitat serà tornar enrere en el temps.

La bruixa Alandana, arrossega la seva llarga cabellera blanca, que li arriba gairebé pels talons, per la cova de la muntanya, allà dalt dels penyasegats de la platja. 

Ni alta, ni prima, vesteix sempre una túnica gairebé groga d'antiga i del seu coll pengen cadenes de cuir amb petites pedres de colors, que quan es mouen fan sonar mil cançons, que Alandana canta amb la seva veu desafinada mentre prepara pocions, estudia la kabalah i tira el tarot.

Il·lumina el seu barret punxegut amb tot de plantes remeieres recollides del camp i en el seu laboratori de la cova pensa mil maneres de salvar el planeta de la petjada humana.

Però de dia és una dona normal, que viu en un pis normal d'una ciutat normal com Barcelona i es guanya la vida d'una forma ben normal. És mestra d'escola.

Asseguda a terra, en rotllana amb els nens de la classe, cada dia conjuren un conte:

"Pels poders de la terra. Per la presència del foc. Per la inspiració de l'aire. Per les virtuts de l'aigua. 

Invoco els meus guardians, ancestres, fades, bruixes, dimonis i àngels per a que ens protegeixin de qualsevol força que ens vulgui fer mal. 

Obro les meves ales, les blanques per protegir-nos i les negres per defensar-nos."  

FRONTERES DE LA CIÈNCIA

Mira pel forat del pany de la porta de l'unitat central de l'androide Roby doncs no pot esperar , cal trobar la causa d'aquest sorollet tant molest i els operaris no arribaran fins demà.

No pot ser que en mig d'una operació quirúrgica la Roby es possi a cantar....i a sobre com la Rosalia, amb el mal, mu mal, mu mal! Coi, que se'ns espanten els pacients!

"Desconnexió"

Des de sempre estels, 

un, dos, tres... Orió, 

sense resposta. 

 Sé que esperes 

pel camí de memòria, 

deserta dissort!

 tan tendre i fràgil 

com la història d'un amor 

que encara dorm 

 i me n'adono, 

per la maleta buida, 

que no hi ha sortida.

4 anys

Avui fa 4 anys varem sortir corrents cap a la Vall d'Hebron. Així començava l'inici de la fi.

Durant els anys que et vaig presentir sabia que seguia un camí paral·lel... literalment ho veia i quan finalment varem poder estar junts, tant poc temps, sols 14 anys, tant condicionat i al principi tant d'amagat, sabia que no era casual com semblava.

Ara estic seguint el meu camí amb un buit a l'ànima, un buit que és la teva meitat que no sé trobar enlloc més que en tu. Ho he provat, poc, si, però ho he provat. He buscat dins les meves intuïcions... amb un ànim merdós, això si, potser per això no ha servit de res.

Estar sola i alhora amb família que et condiciona no és el pitjor que pot passar, ho sé i sé que és el més normal, però si aquesta carta a la memòria fos una carta de desitjos, una ampolla al mar, una instància a la fada blava, li demanaria que si no pot ser la teva companyia, si us plau me'n faci arribar un altre igual.

A l'atenció de qui pertoqui:

La sota signant,

EXPOSA:

Que és una bona persona, a voltes molt, molt ximple, que sempre pensa primer en els altres.

Que està encara desorientada, tot i no parar de buscar sortides ocupacionals divertides i motivadores.

Que no vol ser indispensable, que vol salut, autonomia i alegria per als seus.

Per la qual cosa

DEMANA:

Que la cuidin també de tant en tant, que es diverteixin i l'estimin com sentia que es divertia, valorava i estimava el Joan.

I PER A QUE AIXÍ CONSTI,

signa i data aquesta instància a 1 de gener del 2024

"En la seva camisa"

 

És tant bonica, és com un raig de sol.

És tant preciosa, fa brillar el sol quan vol.

No tinc paraules, és com un angelet

quina fortuna que hem tingut, no ho podrà superar ningú.

És tant bonica tota amor.

És tant bonica, dona sentit al món

i quan et mira, brollen les emocions

i és que no ens pot sortir millor:

hem guanyat aquest joc de dos!

És tant bonica tota amor.

El meu fill Martí, quan va marxar en Joan, es va posar la seva camisa i li va dedicar aquest vídeo. Ara veig la lletra en català i me'n adono del que em volia dir. És tant maco, és tant maco viure i seguir al seu costat.

AINISE, AINÍS

 M'he sorprès avui cantant-li al Samuel una cançoneta que em matxacava quan era petita: "Tres hojitas" la del Inés, Inés, Inesita , Inés.

Dic que em matxacava per que a casa jo era la Inesita ( encara ho soc per la meva família extensa doncs ma mare era la Inés, tot i que em vaig passar a l'Agnès als 14 anys, amb la sana intenció de perdre l'Ita de vista, encara em veig als whapssaps familiars com a tal)- Curiosament era el sector Vila qui em cantava aquesta cançó insistentment.
En teoria és una cançó infantil, però ja de petita no m'encaixava sense saber el motiu. De jove em va arribar la versió de guerra i vaig poder entendre-la una mica més,

  https://www.antiwarsongs.org/canzone.php?id=51164

realment l'esperit d'aquesta cançó trista... encaixava molt millor

Busco al google l'origen i sorprenentment per al MEC és asturiana, però la reivindiquen gairebé totes les comunitats, excepte Catalunya.

Versions infantils xorres hi ha unes poques, la versió de l'Elena Walsh és de les mes bones: https://www.cancioneros.com/nc/9624/0/tres-hojitas-popular-espanola

d'escala menor ascendent, recorda una cantiga medieval sefardi i analitzant la lletra que ens ha arribat com "infantil" trobem 3 metàfores sobre les edats de la vida: 3 hojitas, dábales el aire i arbolito verde secó la rama

I aquí la joia de la corona: un grup que estudia els origens del flamenc la reivindica i canta en una meravellosa versió:

https://youtu.be/Ioyu04RfrH0
Diu Ainise, ainís.... que en àrab antic diuen que era "mare o senyora" i que dona sentit a la cançó.