23 de novembre del 2020
No sé si és estrany o normal, però recordo moltes coses.
(Podria classificar els records en antics:
De cuquet a la panxa de la mare i tot, pensant que ja torno a ser aquí, del meu naixement, dels primers dies, d'aprendre a parlar o caminar, de tenir dies molt feliços que no aconseguia recordar l'endemà, del Pedro i la rebotiga, del peix de plàstic Cleo i de la Cleo Tete MariPili , Coletas i Cuquin i el Locomotoro, del naixement del meu tete.
De mirar la gent al metro fixament fins que aconseguia un somriure i em diguessin quina nena més bufona. Dels gitanos guapos del carrer i dels terrorífics homes amb barret o el flautí de l'esmolador.
Del pis on em van deixar tot un dia fent palotes, abans d'anar a l'escola santa Eulàlia amb la señorita Aurora,del Campo del Turó de la Peira, de la Mari Carmen i la Mª José, de la meva mare tant guapa vestida amb l'uniforme de comadrona blanc i rosa de la Valle Hebrón, del meu pare amb la medalleta al coll de la verge de Lourdes estirat al llit amb tots fent tombarelles per sobre, del gosset que teníem un temps a la rebotiga amb nosaltres, de l'ou sucant-hi pa i els programes de la radio amb el Pedro Pablo Ayuso i el Guillermo Sautier Casaseca i la Cloti planxant la roba, dels contes de l'avi Alejandro i dels jocs amb les tietes Mercè i Lolita, del pollastre a l'ast de la Pava dels diumenges a Castelldefels, de les excursions amb el Tino i l'Angeles, del meu pare jugant a escacs i la mare xerrant amb les amigues, de la platja amb la tieta Sunción i les seves amigues, de la tieta Lola i com em feia saltar a la seva falda. Del disc de la ventafocs, del Star Trek, la Mari Poppins o el conde de MonteCristo. De Campos i Púbol.
I adolescents
De la institució Montserrat i de l'Orfeó de Sants, de la pedra al ronyó, de l'escola de música Farré, la senyora Prunera, l'Angel Soler, el peu del funicular de Vallvidrera, la Montse, el Ricard, el Gustems, la Gemma, la Rosa, la Cristina, l'Oriol, del JesuCrist super star o les 7 hores de Canet, de Núria i Menorca.
I d'adulta
Des de l'error del meu casament, fins a l'encert dels meus fills, de l'emoció dels viatges amb els nens i el José Maria, de la feina a l'escola, dels infants i els companys, de la vida a santa Perpètua, a Palma del rio o a la Herradura. De la malaltia del meu pare i la partida del meu germà Pere.
Del temps i els viatges amb el Joan, dels seus fills i dels nostres dies.
De la pena, la soledat i la pèrdua, del meu dia a dia d'ara, després de la seva mort.
També he tingut premonicions diverses, he vist la cara dels meus fills abans de nàixer.
He sentit la presència del Joan de ben jove, per acabar junts de ben adults, als 46, ves per on. L'he pressentit sempre. He coincidit amb el seu amic de ben jove i sols vaig pensar en si tindria un amic.)
No sé si soc bruixa o tinc un cervell estrany. No sé si hi ha realitats paral·leles o tot plegat és un somni. No sé si a tothom li passa o sols ho sento jo.
No entenc per que em trobo tant sola i sense rumb, quan sé, ara de veres, que estic de pas i sols el sobreviuré uns anys, amb sort.
Busco sentit als meus dies i no en trobo gaire, sense feina, m'invento coses i histories per entretenir-me que sols m'agraden a mi i ja no tinc al Joan per a compartir-les, ni per sortir amb la moto a Sants, ni tant sols per gastar bromes a l'habitació.
El projecte del local no se com tirar-lo endavant, tampoc interessa gaire a ningú, molt menys als meus fills.
Soc com un vaixell perdut sense cap far a prop, tot i saber que si, que si que hi és.
24 de novembre del 2020
Soc forta, m'agrada viure, tinc ganes de fer broma i riure. Tinc al Joan amb mi, cada matí el sento quan em llevo. Hi ha dies que el sento molt, però molt.
Cada nit miro la nostra foto que tinc de salva pantalles, encenc una espelma i li parlo.
Cada setmana vaig a veure a la mama que viu en una residència. Té 89 anys i pateix Alzheimer ja en grau 7. No camina, no em coneix, gairebé no parla i el que diu no lliga amb res.
Cada setmana truco a la tieta, de la mateixa edat que la mare i amb el cap molt clar. Viu sola, ara tot just accepta la companyia d'una noia entre setmana.
No sé quina de les dues partirà abans. Com a dona he fet de cuidadora de la mare fins que era perjudicial per les dues i he derivat la tieta als meus germans.
El meu germà va partir fa 4 anys sense que jo en fos conscient. El pare, fa mes de 20.
Estic jubilada, escric, faig de bruixa, tinc amigues i un grup de companys als que ajudo a preparar-se les opos.
Els meus fills estan bé. Treballen els dos i en temps de confinament, que és molt, sobretot pels seus oficis. Ara mateix dono gràcies per tenir-los, cada dia.
Els fills del Joan son magnífics. M'aprecien i els estimo.
M'he proposat ajudar-los en tot el que pugui i vulguin, a tots, als meus i als seus.
Puc superar el dol, puc viure amb alegria, puc treure'm el carnet de moto, tot i el confinament.
Però avui tinc un mal dia i no he pogut deixar de plorar, del matí al vespre. Total per una contrasenya de la Wiffi que m'ha obligat a buscar en un disc dur del Joan i he mirat fotos. Perdó, perdó, perdó i gràcies, gràcies, gràcies.
26 de novembre del 2020
Abans t'intuïa i sabia que existies, capaç d'apreciar-me i voler riure i viure en la meva companyia. I durant un temps, per a mi breu, hem pogut compartir la simple felicitat dels innocents, junts hem brillat després d'anys de ser ombra.
Com Martí Pol, sé que la mort no és morir-se, si no que es mori algú que estimes. Si tu te'n vas anar, jo encara no t'he dit adéu per que em vaig morir amb tu aquell dia. I des de llavors, no hi ha dia que no et plori, ni reconec la capacitat de riure i ser feliç que tenia i m'ofego pensant en un futur d'absències.
Te'n vas anar i jo em vaig quedar penjada, a l'andana, esperant el tren que
em dugui al teu costat tot buscant un sentit per aquests, ara, meus dies.
I tot i sentir-te a prop a voltes, estic sola, provant, cada matí, mantenir una opció de vida. Escric, projecto, faig invents, torno a escriure cançonetes, ajudo, penso en els altres, constatant que res serveix a ningú, ni a mi mateixa. Tant se me'n fot el toc de queda si estic fora de lloc cada dia.
__________________________________________________________________
La hermosa y bien perfumada anciana de 83 años, completamente vestida cada mañana a las 8 a.m. en punto, con su cabello arreglado a la moda y el maquillaje perfectamente aplicado, se muda hoy a un asilo.
Su esposo murió recientemente, lo que motivó la mudanza.
Después de muchas horas de esperar pacientemente en el recibidor del asilo, sonrió dulcemente, cuando se le dijo que su cuarto estaba listo.
Mientras se desplazaba con su andador hacia el ascensor, se le dio una descripción detallada de su pequeño cuarto, incluyendo las cortinas que colgaban de su ventana.
“Me encanta”, afirmó, con el entusiasmo de una niña de 8 años al que le acaban de entregar una nueva mascota.
- Sra. Jones; no ha visto el cuarto, espere.
- Eso no importa, respondió.
La felicidad es algo que decides con el tiempo. Si me gusta o no mi cuarto, no depende de cómo estén arreglados los muebles, depende de cómo arregle mi mente.
Ya decidí que me gusta. Es una decisión que hago cada mañana, cuando me levanto.
Tengo la elección; puedo pasar el día en la cama, repasando la dificultad que tengo con las partes de mi cuerpo que no funcionan, o salir de la cama y estar agradecida por las partes que sí funcionan.
Cada día es un regalo, y mientras se abran mis ojos, me enfocaré en el nuevo día y los recuerdos felices que he almacenado solo por esta vez en mi vida.
La FELICIDAD es como una cuenta de banco: tú retiras de ella, lo que has depositado.
Así que mi consejo sería que deposites una gran cantidad de felicidad, en la cuenta de tu memoria.
Recuerda estas cinco simples reglas para ser feliz:
1.- Libera tu corazón del odio.
2.- Libera tu mente de preocupaciones.
3.- Vive sencillamente.
4.- Da más.
5.- Espera menos.
_____________________________________________________________________
.....
segur aquesta iaia està en ple desenvolupament d'una demència senil, la
veritat, per que amb 83 anys et quedes sola, te'n has d'anar de casa i
vas així de happy, doncs mira, em sembla que la pobre no va bé, jo ho
intento, ho intento, cada matí provo de mantenir una opció de vida.
Escric, projecto, faig invents, torno a escriure cançonetes, ajudo,
penso en els altres, constatant que res serveix a ningú, ni a mi
mateixa. Tant se me'n fot el toc de queda si estic fora de lloc cada
dia, imagina la situació d'aquesta iaia, per molt perfumada i rica que
sigui.
27 de novembre del 2020
Hola Joan,
Suposo que ja sabràs del meu dia a dia doncs en tot moment et sento present, sobretot al matí i ben sovint dins meu. Però te'n vas anar i jo em vaig quedar penjada, a l'andana, esperant el tren que
em dugui al teu costat tot buscant un sentit per aquests, ara, meus dies i tot i sentir-te a prop, estic sola, provant, cada matí,
de mantenir una opció de vida. Escric, projecto, faig invents, torno a
escriure cançonetes, ajudo, penso en els altres, constatant que res
serveix a ningú, ni a mi mateixa. Tant se me'n fot el toc de queda si
estic fora de lloc cada dia.
No
em tinc llàstima, ja saps que no soc d'aquest tipus de persona. La
major part del temps em sento bé i agraïda d'haver coincidit amb tu, però al cap i a la fi sols soc una persona
i totes les elucubracions filosòfiques que puc conjurar no em salven de
desitjar-te, tots els dies, a cada moment, ni em salven de sentir el
pas del temps, temps que ja no puc passar amb tu, temps que et tinc sols
dins del meu cap.
28 de novembre del 2020
1.- Les meves dones properes se m'estan cuidant i aprimant, males bèsties. Repte: aprimar-me en serio. Aniré publicant els avanços... o retrocessos. 2.- Tema moto, avui estudiaré el tema 2.... que no avanço, quin rotllo. 3.- Perfums, tinc un perfum esotèric d'alta resolució fabricat que crec acabaré convertint en neteja terres, se m'ha caigut i ha quedat el local super brillant, perfumat i amb unes vibracions de pm. Com que soc brutota de mena, en tinc uns 10 litres, puc fer-ho. |
|
|
|
|
1.- dia 1 de règim
Tot anava bé fins el risotto que m'ha fet el Martí per dinar, espectacular. Diu que no cuina bé. Menys mal, d'altre forma no entraria per la porta.
Haurà penjat la foto al seu Instagram fijo. Jo no us la penjo per que em mataríeu.
Berenar 0. (un bocí de xocolata i dos cafès compten?)
Sopar, ara baixaré a veure si el iogurt i jo plorem junts o acabem malament i definitivament caic amb els cereals que em va dur de la feina l'individu que no vol ser cuiner.
|
2.- L'experimentant amb la meva vena perfumera.
He provat d'afegir bicarbonat i vinagre al perfum esotèric florida casero. Bé, bé.... be... tot i que m'ha saltat a la cara una primera entrega. Un petit ensurt que no m'ha tirat enrere, hauré d'afegir menys quantitat de bicarbonat a la barreja. Ara, la cuina i la pica han quedat que hauria de fer com el Martí i compartir-vos una foto i a sobre amb unes vibres que es noten, es noten.
3.- Ara començaré amb la lliçó 2 de la moto, que no avanço, quin rotllo.
L'Agnès Vila és
una mestra de 60 anys que ha dedicat la seva vida a preocupar-se pels
altres.
