pèls

 

no entenc perquè.... el meu cabell s'està estirant a mesura que es fa blanc

EXERCICIS DEL TALLER D'ESCRIPTURA

Activitat en tres fases:

1.- Redactar el dia que ens varem conèixer

2.- Carta 1 A/B

3.- Carta 2 B/A

El dia que ens varem conèixer

Jo era una fada nedant en les aigües d'un llac de poesia, primavera de flaires,

d'humides llavors de mil herbes i plantes, on per sempre hi ballaven aloges daurades.

-"Amor meu, sense tu no entenc la vida,

amor meu, que cruel n'és la ferida,

amor meu, oblido ja la meva veu i lentament em vaig fonent, vestida d'herbes i molsa".

Un dia el vaig veure enmig de la boira, amb la capa negra volant entre ombres,

galop de cavall, pols i fum que mareja, i un brillant somriure que de sang blaveja.

Feroç i ferotge el vampir es feia dir Arnau, compte noble, el que menja donzelles,

i amb una Aloja del llac no volia tenir esclavituds o patir gelosies...

I mig sorneguer, sovint em deia:

- aparta't Aloja, no tens sang vermella!

i jo que d'amor moria, pensant en l'Arnau posar el coll volia.

-"Amor meu, sense tu no entenc la vida,

amor meu, que cruel n’és la ferida,

amor meu, oblido ja la meva veu i lentament em vaig fonent, vestida d'herbes i molsa".

Però les Aloges que neden el toll, ni nit ni dia, no troben consol,

i ploren i riuen, sense fer-ne mida d'amors impossibles que curin ferides,

i així, lentament, em vaig anar fonent, plorant, feta molsa,

gebrades llàgrimes d'enamorament,

pel compte del conte, que he oblidat fa temps.

-"Amor meu, sense tu no entenc la vida,

amor meu, que cruel n’és la ferida,

amor meu, oblido ja la meva veu i lentament em vaig fonent,

vestida d'herbes i molsa".

QUAN LA MÀGIA VA SALVAR LA TERRA

Aquesta és la història d'una barca 

La barca emprèn un viatge per salvar la terra llençant al mar ampolles, ampolles de colors que tindran cada una un tap amb un mineral diferent. 

Cada ampolla durà gravat el nom del conte que contingui i cada conte tindrà l'esperit del mineral que l'identifiqui i la seva cançó. 

Es llençarà, pedra a pedra, a cada fase lunar. 

La seva finalitat serà tornar enrere en el temps.

La bruixa Alandana, arrossega la seva llarga cabellera blanca, que li arriba gairebé pels talons, per la cova de la muntanya, allà dalt dels penyasegats de la platja. 

Ni alta, ni prima, vesteix sempre una túnica gairebé groga d'antiga i del seu coll pengen cadenes de cuir amb petites pedres de colors, que quan es mouen fan sonar mil cançons, que Alandana canta amb la seva veu desafinada mentre prepara pocions, estudia la kabalah i tira el tarot.

Il·lumina el seu barret punxegut amb tot de plantes remeieres recollides del camp i en el seu laboratori de la cova pensa mil maneres de salvar el planeta de la petjada humana.

Però de dia és una dona normal, que viu en un pis normal d'una ciutat normal com Barcelona i es guanya la vida d'una forma ben normal. És mestra d'escola.

Asseguda a terra, en rotllana amb els nens de la classe, cada dia conjuren un conte:

"Pels poders de la terra. Per la presència del foc. Per la inspiració de l'aire. Per les virtuts de l'aigua. 

Invoco els meus guardians, ancestres, fades, bruixes, dimonis i àngels per a que ens protegeixin de qualsevol força que ens vulgui fer mal. 

Obro les meves ales, les blanques per protegir-nos i les negres per defensar-nos."  

FRONTERES DE LA CIÈNCIA

Mira pel forat del pany de la porta de l'unitat central de l'androide Roby doncs no pot esperar , cal trobar la causa d'aquest sorollet tant molest i els operaris no arribaran fins demà.

No pot ser que en mig d'una operació quirúrgica la Roby es possi a cantar....i a sobre com la Rosalia, amb el mal, mu mal, mu mal! Coi, que se'ns espanten els pacients!

"Desconnexió"

Des de sempre estels, 

un, dos, tres... Orió, 

sense resposta. 

 Sé que esperes 

pel camí de memòria, 

deserta dissort!

 tan tendre i fràgil 

com la història d'un amor 

que encara dorm 

 i me n'adono, 

per la maleta buida, 

que no hi ha sortida.

4 anys

Avui fa 4 anys varem sortir corrents cap a la Vall d'Hebron. Així començava l'inici de la fi.

Durant els anys que et vaig presentir sabia que seguia un camí paral·lel... literalment ho veia i quan finalment varem poder estar junts, tant poc temps, sols 14 anys, tant condicionat i al principi tant d'amagat, sabia que no era casual com semblava.

Ara estic seguint el meu camí amb un buit a l'ànima, un buit que és la teva meitat que no sé trobar enlloc més que en tu. Ho he provat, poc, si, però ho he provat. He buscat dins les meves intuïcions... amb un ànim merdós, això si, potser per això no ha servit de res.

Estar sola i alhora amb família que et condiciona no és el pitjor que pot passar, ho sé i sé que és el més normal, però si aquesta carta a la memòria fos una carta de desitjos, una ampolla al mar, una instància a la fada blava, li demanaria que si no pot ser la teva companyia, si us plau me'n faci arribar un altre igual.

A l'atenció de qui pertoqui:

La sota signant,

EXPOSA:

Que és una bona persona, a voltes molt, molt ximple, que sempre pensa primer en els altres.

Que està encara desorientada, tot i no parar de buscar sortides ocupacionals divertides i motivadores.

Que no vol ser indispensable, que vol salut, autonomia i alegria per als seus.

Per la qual cosa

DEMANA:

Que la cuidin també de tant en tant, que es diverteixin i l'estimin com sentia que es divertia, valorava i estimava el Joan.

I PER A QUE AIXÍ CONSTI,

signa i data aquesta instància a 1 de gener del 2024

"En la seva camisa"

 

És tant bonica, és com un raig de sol.

És tant preciosa, fa brillar el sol quan vol.

No tinc paraules, és com un angelet

quina fortuna que hem tingut, no ho podrà superar ningú.

És tant bonica tota amor.

És tant bonica, dona sentit al món

i quan et mira, brollen les emocions

i és que no ens pot sortir millor:

hem guanyat aquest joc de dos!

És tant bonica tota amor.

El meu fill Martí, quan va marxar en Joan, es va posar la seva camisa i li va dedicar aquest vídeo. Ara veig la lletra en català i me'n adono del que em volia dir. És tant maco, és tant maco viure i seguir al seu costat.

AINISE, AINÍS

 M'he sorprès avui cantant-li al Samuel una cançoneta que em matxacava quan era petita: "Tres hojitas" la del Inés, Inés, Inesita , Inés.

Dic que em matxacava per que a casa jo era la Inesita ( encara ho soc per la meva família extensa doncs ma mare era la Inés, tot i que em vaig passar a l'Agnès als 14 anys, amb la sana intenció de perdre l'Ita de vista, encara em veig als whapssaps familiars com a tal)- Curiosament era el sector Vila qui em cantava aquesta cançó insistentment.
En teoria és una cançó infantil, però ja de petita no m'encaixava sense saber el motiu. De jove em va arribar la versió de guerra i vaig poder entendre-la una mica més,

  https://www.antiwarsongs.org/canzone.php?id=51164

realment l'esperit d'aquesta cançó trista... encaixava molt millor

Busco al google l'origen i sorprenentment per al MEC és asturiana, però la reivindiquen gairebé totes les comunitats, excepte Catalunya.

Versions infantils xorres hi ha unes poques, la versió de l'Elena Walsh és de les mes bones: https://www.cancioneros.com/nc/9624/0/tres-hojitas-popular-espanola

d'escala menor ascendent, recorda una cantiga medieval sefardi i analitzant la lletra que ens ha arribat com "infantil" trobem 3 metàfores sobre les edats de la vida: 3 hojitas, dábales el aire i arbolito verde secó la rama

I aquí la joia de la corona: un grup que estudia els origens del flamenc la reivindica i canta en una meravellosa versió:

https://youtu.be/Ioyu04RfrH0
Diu Ainise, ainís.... que en àrab antic diuen que era "mare o senyora" i que dona sentit a la cançó.

"TIRA LA LIRA"

    Diuen que l'amor no és un sentiment, sembla ser que és una acció, una acció definida en base a la recerca d'un sentit vital. 
    Es veu que en realitat no és sacrifici, tot i que al final resulta que t'hi deixes la vida.  

    Hi ha una gama amplia de tipologies dins del verb estimar. Totes i cadascuna d'aquestes poden causar dolor, alegria, preocupació, goig, incertesa, o dit d'un altre manera, varietats emocionals de rang variable.

    D'altra banda, per a que sigui funcional  és molt important comptar amb un epicentre saludable. Quan l'epicentre no ets tu... qualsevol petita errada pot desequilibrar-lo sense remei possible per part teva. Per la qual cosa he decidit prendre'm en serio.

    Dicen que el amor no es un sentimiento, parece ser que es una acción, una acción definida en base a la búsqueda de un sentido vital. 
    Se ve que en realidad no es sacrificio, aunque al final resulta que te dejas la vida.  

    Hay una gama amplia de tipologías dentro del verbo amar. Todas y cada una de ellas pueden causar dolor, alegría, preocupación, gozo, incertidumbre, o dicho de otro modo, variedades emocionales de rango variable.

    Por otro lado, para que sea funcional, es muy importante contar con un epicentro saludable. Cuando el epicentro no eres tú cualquier pequeño error puede desequilibrarlo sin remedio posible por tu parte. Por lo que he decidido tomarme en serio.

 TIRA LA LIRA 

Avui toca rosa al plat

Guarnida amb un bon grapat de lletres negres

No sempre està un inspirat

Èspremo el cervell: dues pedres

Sense punxes va la rosa i fulles tendres

Joan

 

 

"la lluna, la pruna"

"Ningú la vol"

La lluna la pruna,

senyora de dol,

s'amaga en un cove 

i ningú la vol.

No li veus la galta i no li veus el cul

ni li veus la cara quan et pica l'ull.

Treu el nas un dia,

a poc a poc sortint

fins que ben rodona

va i ensenya el pit.

I allà penjada des d'aquell racó

no saps com et mira plena d'il·lusió.

S'emmiralla xopa,

nua en un bassal,

mentre menja sopa

i les va pensant.

Somnia en els núvols que t'adonaràs

de la llum tan blanca que ella pot donar.

Cabellera blanca,

tota d'estels grocs,

a poc a poc s'amaga

mentre et quedes fosc.

No li veus la galta i no li veus el cul

ni li veus la cara quan et pica l'ull.

                                                L'Agnès d'abans de l'estiu.

Et necessito

 

Et necessito 

com a la llum del sol

en aquest fred hivern

per donar-me el teu calor.

com vols que t'oblidi?

Si el teu nom està dins l'aire

i bufa entre els meus records 

i ja se que no ets lliure

i jo no dec re tindre't

a la  memòria

i així és com contemplo

la turmenta dels  turments

i així i tot, jo t'espero

Et necessito 

com a la llum del sol

Els teus ulls son l'abisme 

on mor la meva raó,

com vols que t'oblidi?

Et necessito 

Indila - Dernière Danse (Clip Officiel)

Dolç patiment,

per que em persegueixes encara?

soc un èsser sense importància, 

sense ell estic perduda 

amunt i avall al metro

sommio una última dansa

per oblidar la meva pena imnesa

mentre danso i danso i danso i danso

Encara que hagi d'intentar-ho,

no te sentit.

Sommiant que  tot recomença

mentre danso i danso i danso i danso

Dolç patiment,

si tot tornés de nou!

dolç patiment,

moc la terra i moc el cel

de dia i nit,

ballo amb el vent i amb la pluja

buscant una mica d'amor, de dolçor

mentre danso i danso i danso i danso

Em toca? ja ve el dolor,

pels carrers de Paris, sola, 

m'abandono

i volo, volo i volo,

sense tu vida meva,

la vida és sols un aparador

sense esperança

mentre danso i danso i danso i danso

Dolç patiment,

per que em persegueixes encara?

soc un ésser sense importància,

he pagat per totes les ofenses

i soc una petita engruna en el mon

abandonada a mi mateixa

i a la meva solitud

mentre danso i danso i danso i danso

Tots sants

 "Todo pasa y todo queda

pero lo nuestro es pasar..."

Morint el dia dels morts penso en el que em queda de vida.

Gairebé  l'última que queda  dels que abans erem, segur aviat marxaré, deixant  la meva soledat en penyora  i amb el temps, ni d'ells, ni de mi, ni dels que em plorin, quedarà altra cosa que una lleu petjada a la sorra.

01//11/22 23:57

Elegància

 Aquesta és una prova 

ADÉU ELEGANT

        En Joan va marxar amb les meves paraules:

- "No te n'adonaràs i jo ja estaré amb tu".

                   A la meva mare,  temps després, la vaig acomiadar demanant a tots els Deus que fos recordada i acollida per tots els que s'estimava.

Des d'aquell dia porto provant de viure el temps que em queda de la millor manera. Ajudo i estimo i estimo i ajudo. Em preocupen els meus fills, no vull deixar-los. Em preocupa no trobar la manera de fer feliços aquests dies. Procuro fer el que em ve de gust, dins les meves possibilitats. Fins i tot hi va haver un temps, il·lusa de mi, en que volia tornar a trobat parella.

Ara, em sembla que m'he de preparar. Preparar per marxar. Crec que esgotades les possibilitats de fer res de profit aquí potser és el que toca. Deixo recursos i amor als meus fills per a que puguin defensar-se una mica. Tot el que tinc, tot el que he pogut.

Morir, a l'igual que néixer, no és elegant. Per això m'he plantejat aquest repte. A partir d'ara els meus dies tindran una finalitat: fer les maletes.

Per aquest motiu cada vespre provaré d'escriure una reflexió bonica.

4/10/22

La mentida té dos vessants:

Una, rica i creativa, pura màgia, és excepcional i produeix plaer gaudint de si mateixa. L'anomenem ART.

L'altre, present en la quotidianitat, és interessada, corrupte i es disfressa de veritat.

Totes dues cares les utilitzem de forma més o menys conscient.

Tot i que és fàcil veure el trompe-l'oeil de la mentida disfressada,  no el destapem per amor o mandra o per que no som capaços d'apreciar la magnitud de la foscor que amaga. No aixecar la veu sempre comporta pagar les conseqüències. 

4/10/22

La mentira tiene dos vertientes:

Una, rica y creativa, pura magia, es excepcional y produce placer disfrutando de sí misma. Le llamamos ARTE.

La otra, presente en la cotidianidad, es interesada, corrupta y se disfraza de verdad.

Ambas caras las utilizamos de forma más o menos consciente. Aunque es fácil ver el trampantojo de la mentira disfrazada, no lo destapamos por amor o pereza o por que no somos capaces de apreciar la magnitud de la oscuridad que esconde. No levantar la voz siempre comporta pagar las consecuencias.

5/10/22

Quan va nèixer,  la idèa de tenir una persona tota la vida depenent em va atormertar, exactament un mes. Després, era tant maco, tant tendre, tant meravellós que se' m va oblidar.

Avui no lamento les penes, em fa patir pensar en què li passarà quan jo hagi de marxar.

Suposo que d' això se' n diu amor.

Cosint

La primera puntada és llunyana. 

Crec que encara era dins de  l'aigua calenta del sac amniòtic i una sensació de retorn m'envaïa. 

Exactament recordo pensar literalment: "Ja torno a ser aquí". No sé si és molt comú, no sé si ho hauré somiat, però aquest record s'ha calcificat en el meu cervell.

Posterior a això ve l'acció d'empènyer, fort, amb el cap, mentre una estranya excitació dominava el meu cos. Oh no! i ara què? aquesta força obria alguna cosa i m'expulsava del paradís.

No! no!  sentir que m'encallava i m'ofegava confiant en algú de fora  que empenyia per mi, que feia la força que jo no havia volgut fer, per sortir destrossada  cap a l'amor d'unes dents perfectes, de la boca de llavis pintats, de les arracades de colors esmaltats, en un pis vell impregnat de tendresa.

Al bressol, esperant que algú escoltés els gemecs vaig aprendre a no menjar, a controlar la gana que al principi feia mal i després passava dormint. A voltes passava tant... que quan venien a alimentar-me ja no em calia. Tot i això, també entraven i se m'enduien fora, a la llum, a la botiga o al taller, on hi havia un munt de testos amb plantes sota l'aparador. Era el meu parc infantil. Com una joia més la gent podia veure'm jugar a enterrar els rellotges que queien a les meves mans. 

Baixar del llit, salvar distàncies. Vaig perdre la por a l'alçada. Si m'escorria amb la panxa avall pel matalàs queia amb una elegància desconeguda a terra i ja podia anar on volgués, a la cuina a per les quetis, a la botiga amb la gent o al taller amb les plantes i els rellotges. 

Primer gatejant, però em feien mal els genolls, no podia ser, havia de caminar de peu que era molt més còmode... i així ho vaig fer, als 8 mesos.

La segona fita fou fer-me entendre. Una veu interior que parlava un català perfecte i que era la meva pròpia veu, reflexionava sobre la necessitat urgent d'aprendre a parlar, cosa que vaig fer amb més dificultats que caminar.

Anar amb la mare al mercat, on em donaven una paperina petita de cigrons, Anar a per fornitures amb el 600 del pare, on presumia de mi amb una noia molt simpàtica que li deia senyor Preu Venda al Públic, per les seves inicials de Pere Vila Petit. Anar a casa dels avis i dels iaios, les tietes, totes les tietes i els nuvis de les tietes, les festes de les tietes i Sants i Púbol i Campos.... i jugar i dormir tot valorar la impossibilitat de recordar el que havia fet d'un dia per l'altre

Fins que va arribar el meu germà. 

La mama volia fer-me dormir ja soleta a l'habitació, que també era el seu despatx de practicant, menys mal que al papa li feia pena i em van fer un altre bressol amb dues cadires i un petit matalàs a l'altre banda del llit de matrimoni, així vaig passar a dormir entre el pare i la mare, sentint com s'empenyien de tant en tant tot fent-me la dormida.

I dormir tots 4 i saltar al llit i jugar, jugar a casa i jugar al forat de l'arbre on vaig fer les primeres amigues. Si, al forat de l'arbre.

Repunts

M'agradaven les arracades de la mama, d'esmalt de colors  i repujades, van ser la meva primera joguina, que va durar poc, es veu que li feia mal tenir-me tot el dia tocant-les, se les va treure i mai més en va dur, mai més.

Després totes les joguines petites. La fireta i les llaunes de colors.

Un dels meus primers jocs va ser amagar-les. Al vespre sovint em descobria pensant en tot el que havia gaudit del dia i m'afligia saber que al despertar no recordaria res. Aquest no recordar em va servir per auto emocionar-me al redescobrir el petit formatget de plàstic, que dies abans havia amagat intencionalment sota el llit plegable del despatx de la mare. Em proporcionava tal alegria que corria a amagar un altre joguina. Això, fins que la meva memòria va millorar.

A més, la fireta petita em servia per jugar al forat de l'arbre a omplir-les de terra, a fer pastetes i boles fines.

També va servir per atreure altres nenes, la primera es deia Yolanda i era la nena de la papereria.

Del forat de l'arbre vàrem entrar a la botiga i ràpidament al despatx de la mama, on teníem tot de material sanitari súper interessant.

Em recordo sota el plegatín verd jugant a fer-nos cures i posant-nos injeccions. No entenc com no ens va passar mai res.

 

El cas, a practicants sols vaig jugar amb la Yolanda, la meva petita gran amiga Mari Carmen va venir quan ja travessava el carrer i me n'anava "al campo", el descampat immens de davant de casa al Turó de la Peira. 

Allà vaig estar dies i dies fins  molt tard jugant amb tot de nens i nenes del barri mentre la mare treballava al torn de nit de la Maternitat. Sentia al papa cridar des del taller: "nenaaaaa!" i amb un "un rato meeeeees!", podia estar tanta estona que  al final em feia por a mi mateixa. Crec que la Marí Carmen es recollia abans, jo i el tete ens estàvem hores i hores mentre el papa jugava als escacs amb el senyor Devesa.

Però sempre arribàvem a temps per a veure una estona el cine petit amb el papa. Després del sopar a base d'ou sucant-hi pa, seguda a la butaca verda de les orelles immenses he vist des de los chiripitifláuticos fins al Conde de Montecristo, passant per la meva favorita: Star Treck, de la qual encara soc una, fidel friqui admiradora.

Com que sempre del sempres arribàvem tard a tot arreu, recordo les dutxes aquelles de tele transportació com una necessitat absoluta per a tota la família, ho prometo. 

Coll brodat

Rere el taulell, atenent clients, al taller, netejant armis, al despatx, posant injeccions, a la cuina, fent unes croquetes incomestibles que va anar millorant amb el temps, la mama no parava.

Venia l'avi Alejandro i se m'enduia a la muntanya, al turó de la Peira de veritat, el que tenia una petita cova. Recollíem pinyes per trencar pinyons i m'explicava contes encadenats.

Els diumenges baixàvem a Sants, dinàvem amb els iaios i sopàvem amb els avis.

Fins que la mama es va quedar embarassada del Pere i va estar malalta fins que va sortir.

Llavors, va entrar més gent a la nostra vida.

El pare va agafar un aprenent, el Pedro, un noiet d'uns 14 anys, prim, rosset amb ulls blaus que sempre somreien i que va omplir la botiga de nenes grans. 

Nenes que se m'enduien també al Turó de veritat, nenes, que un dia, es van oblidar de mi i van tornar a la botiga per fer el tonto amb el Pedro sense recordar que havien deixat sola a una criatura d'uns dos anys. Encara rai que la criatura tenia una seguretat absoluta en què la vindrien a buscar i va estar esforçant-se a estar entretinguda jugant sense pensar que es feia de nit al bosc i l'havien deixat sola.

A casa va aparèixer la Cloti, una senyora que em semblava molt gran però que segurament no arribava als 40 anys. L'ou sucant'hi pa ja va ser a  la seva hora,  mentre ella planxava o feia el sopar i escoltàvem per la ràdio a la senyora Francis o les radionovel·les de la Maria Matilde Almendros, el Guillermo Sautier Casaseca i el Pedro Pablo Ayuso, noms que sonaven tan i tan importants.

Petita Sisa

La meva família és de Barcelona, procedent de la segona generació de la primera tongada d'immigrants: la gent de camp que omplia els barris, com el de Sans, Sans sense la t, de salut, no de religió, la primera dècada del segle XX.

La família del pare eren la meitat de Girona capital, amb rellotgeria ja del besavi Pere i l'altra meitat, de Púbol, on el meu avi va estar malalt des del seu naixement, estat que li va servir per a ser considerat no apte pel treball de camp i candidat a capellà de pobre. En el moment clau decidiria exercir de cap d'estació a Barcelona Sans, un abaixador obert que tallava tot el passeig de Sant Antoni.

La família de la mare era completament de Campos de Arenoso, província de Castelló. En aquest cas teníem també dues seccions: els pobres i el rics

Els pobres treballaven a l'Espanya Industrial, eren de la CNT, parlaven català i estiuejaven a Campos.

Els rics construïen blocs de pisos, vivien a la dreta de l'eixample, parlaven castellà i tenien una torre a Altafulla.

Els de Girona tenien noms catalanitzats:

Així doncs, l'avi era Alejandru, amb u final.

L'avia era Suncion i la tieta Suncioneta

La tieta Lola, que no era tieta de sang, si no parenta i vivia a casa com si ho fos de veres, a Púbol li deien Doloras.

Els de Campos tenien noms directament castellans.

En tots els casos no es donava peu a l'originalitat, tothom batejava els fills amb els mateixos noms, repetint-se sèries de forma infinita (amb l'excepció de la branca més anarco practicant, que es van llençar als Hèlios, Eliseus, Floreals, Llibertats, etc.)

En el meu cas la cosa quedava fumuda, tenia el nom de la mare, Inés, però el cognom del pare, Vila.

Inés Vila pronunciat amb la e ben oberta al pur estil Gironí, era una autèntica merda, sobretot si tota la teva cosinada et crida Inesita de banda a banda de la carretera de Sans de forma reiterada quan fas que no els escoltes.

Vaig lluir-lo amb tota la gràcia que vaig poder fins que la Montserrat Tous, la mestra de la Coral infantil de l'Orfeó de Sans  em va proposar d'utilitzar Agnès.

Al principi no em va agradar gens, Agnès no era el meu nom.... però realment necessitava aquesta A inicial i em deslliurava de l'esgarrifós Inesita.

Finalment i per com quedava en la signatura, vaig decidir als 13 anys que ja no seria mai més Inés, tot i que m'agradava, des d'aquell moment seria l'Agnès, fins a dia d'avui.

Bes punt

Avui el Samuel m'ha dit "iaia".

És un home d'acció, fins ara sols l'hem sentit dir verbs: "cancat", "jatà" o "nonam".

Però avui m'ha dit "iaia".

I he vist al meu avi quan venia a la botiga a dur-me al Turó de la Peira, muntanyeta amunt, a collir pinyes i picar pinyons. L'he vist explicant-me contes i preguntant-me a quin dels avis estimava més.

I m'he vist a mi, com el meu avi, abraçant unes manetes i estimant un somriure.

L'escola

La mare de Déu

quan era xiqueta,

anava a costura

a aprendre de lletra.

En un cistellet

duu quatre pometes,

un bocí de pa,

també avellanetes.

Filava finet

i teixia beta

estant retirada

dintre sa cambreta.

Tenia 6 anys ben complerts i no anava a escola.

Temps enrere, un dia, em van dur a un pis del barri on un matrimoni maltractava infants a base de pàgines de palotes. Recordo aquell dia com el més llarg de la meva vida.

Va ser sols un dia. 

Ma mare va viure l'escola de la República, segur va veure que no podia sortir res bo d'aquella tortura inútil.

També recordo anar amb la mare a mirar escoles:

A la pública ens van dir que teniem masses diners, que no hi havia plaça.

A les monges tampoc tenien plaça, ja havien tancat matrícula feia temps.

Cap de les dues escoles m'agradava, eren com fosques o al menys això recordo.

A la botiga una clienta va parlar de l'escola dels seus fills, era l'Àngeles, la gran amiga de la mare, l'Àngeles del Tino, que jugava als escacs amb el pare, Àngeles del Jesús i el Tinín, que anaven sempre en calçotets per casa amb tal de no embrutar la roba, l'Àngeles i el Tino de la catxuneta, on dormíem finalment quan anàvem d'acampada, després de pixar-nos involuntàriament dins la tenda dels homes.

Aquella escola no sols va agradar a la mare, també em va agradar a mi.... i no sols per que tenia llum, també m'agradava el nom de la directora: la señorita Felicidad. Quin nom tant bonic per una mestra!

El tete

El meu germà era molt pesat.

El front se li posava vermell quan s'enrabiava i a mi em feia riure, cosa que, a la llarga, va ser origen de les nostres baralles. Ell també va acabar descobrint que era molt divertit veure'm enfadada.

Des de molt petit va exercir la treballada habilitat de montar drames. 

Arribàvem el Pedro (l'aprenent de rellotger del meu pare)  i jo a la porta de l' escola amb el Peret bramant com un boig, vermell com un tomàquet i cada dia, de tots els dies, remolcat pel terra. 

Ni el papa ni la mama tenien ànima per dur-nos a l' escola amb el tete en acció.

Sorprenent-ment la nostra entrada triomfal ho era per altres motius: tot de nenes grans m'atabalaven a preguntes sobre el Pedro.

La veritat, jo no entenia tant d'èxit i entre els numerets del Pere i els que provocava el Pedro, puc assegurar que el sentiment de mega importància inicial va transmutar-se ben aviat en un pal.

La Maternitat

Mon pare treballava a la rellotgeria i jugava als escacs, s'ha de dir que a nivell de mestre, però en aquell moment per mi.... mon pare jugava.

Ma mare era una canya. 

La recordo treballant a  "Cumbre" de practicant d'empresa i al despatx rera botiga fent cures i posant injeccions.

Però el que se'm ha quedat gravat a la memòria és el temps que va treballar de madrona en torn de nit a la Maternitat del Valle Hebrón.

L'acabaven de construir i era molt maca o això em semblava a mi.

L'anàvem a veure quan al papa li entraven ganes de fer-li un petó i tenia temps per fer-ho.

Estava tan tan guapa amb el seu uniforme blanc i rosa, les sabates i la còfia. M'hauria agradat que es vestís sempre així. tot i que ella no volia per que deia que no era higiènic,

El torn de nit va comportar que entrés a casa la Cloti i amb ella, la radio i Helena Francis aconsellant a pobres noies amb nuvis calents o sogres dolentes. 

Mentre sopàvem un ou sucant-hi pa, la Maria Matilde Almendros, el Pedro Pablo Ayuso i el Guillermo Sautier Casaseca ens feien plorar a la Cloti i a mi amb històries recargolades de families mal avingudes i pobres noies pobres, que ja em sonaven molt a  "cuento" en aquell moment.

Després, quan ella marxava, li demanàvem al papa si podíem anar una estona "al campo" i sempre era que si. Del campo al sofà orellut de davant el cine petit i "el conde de Montecristo", o"Star Treck."  o "Alfred Hitchcock presenta" (perrrraà parapa  parà papà...)  o el que fos, fins que sonava l'himne.

Ens quedaríem sols, per que cada matinada ell l'anava a buscar i ella ens despertava per anar a escola.

A tot això, jo tindria  sis anys i el tete  tres i si, entenia els merders d'aquelles històries de la ràdio i de la tele, era crítica i fan d'Star Treck i Hitchcock....i amb raó el tete muntava sidrals cada matí per anar a escola.

Tenerife 2022. Experiència IMSERSO