Aquesta és una prova
ADÉU ELEGANT
En Joan va marxar amb les meves paraules:
- "No te n'adonaràs i jo ja estaré amb tu".
A la meva mare, temps després, la vaig acomiadar demanant a tots els Deus que fos recordada i acollida per tots els que s'estimava.
Des d'aquell dia porto provant de viure el temps que em queda de la millor manera. Ajudo i estimo i estimo i ajudo. Em preocupen els meus fills, no vull deixar-los. Em preocupa no trobar la manera de fer feliços aquests dies. Procuro fer el que em ve de gust, dins les meves possibilitats. Fins i tot hi va haver un temps, il·lusa de mi, en que volia tornar a trobat parella.
Ara, em sembla que m'he de preparar. Preparar per marxar. Crec que esgotades les possibilitats de fer res de profit aquí potser és el que toca. Deixo recursos i amor als meus fills per a que puguin defensar-se una mica. Tot el que tinc, tot el que he pogut.
Morir, a l'igual que néixer, no és elegant. Per això m'he plantejat aquest repte. A partir d'ara els meus dies tindran una finalitat: fer les maletes.
Per aquest motiu cada vespre provaré d'escriure una reflexió bonica.
4/10/22
La mentida té dos vessants:
Una, rica i creativa, pura màgia, és excepcional i produeix plaer gaudint de si mateixa. L'anomenem ART.
L'altre, present en la quotidianitat, és interessada, corrupte i es disfressa de veritat.
Totes dues cares les utilitzem de forma més o menys conscient.
Tot i que és fàcil veure el trompe-l'oeil de la mentida disfressada, no el destapem per amor o mandra o per que no som capaços d'apreciar la magnitud de la foscor que amaga. No aixecar la veu sempre comporta pagar les conseqüències.
4/10/22
La mentira tiene dos vertientes:
Una, rica y creativa, pura magia, es excepcional y produce placer disfrutando de sí misma. Le llamamos ARTE.
La otra, presente en la cotidianidad, es interesada, corrupta y se disfraza de verdad.
Ambas caras las utilizamos de forma más o menos consciente. Aunque es fácil ver el trampantojo de la mentira disfrazada, no lo destapamos por amor o pereza o por que no somos capaces de apreciar la magnitud de la oscuridad que esconde. No levantar la voz siempre comporta pagar las consecuencias.
5/10/22
Quan va nèixer, la idèa de tenir una persona tota la vida depenent em va atormertar, exactament un mes. Després, era tant maco, tant tendre, tant meravellós que se' m va oblidar.
Avui no lamento les penes, em fa patir pensar en què li passarà quan jo hagi de marxar.
Suposo que d' això se' n diu amor.
