Ens deien els estudis d'excel·lència educativa Pisa que els nostres alumnes eren gairebé els últims de la cua. Potser si, però què avaluaven aquests estudis? lògica, velocitat i lectura comprensiva. Què treballàvem a les escoles durant anys i panys, al menys a Catalunya? Bàsicament bellesa, que és el que el planeta no ens ha volgut valorar mai.
Aquí ens agrada que tot sigui bonic, els nens i nenes a l'escenari amb la samarreta impecablement blanca i el nostre pin corporatiu, l'escenari totalment decorat, l'obra de teatre amb la projecció i les ombres xinesses, el cinefòrum amb aquells visionats que ens arriben a l'ànima.
Mentre a la resta del món observaven com Steve Jobs es va iniciar en tipografia a Standford per acabar aplicant-la als pc, aquí literalment ens moríem d'amor per una aplicació per a retolar i crear banderoles publicitàries: el Banner, que hauria de fer-nos tornar boges a les mestres d’EGB durant una època. Posteriorment Microsofot el va adquirir i el va inserir al seu programari. Així va ser com els Power Point varen gaudir de títols espectaculars editables i fonts que aportaven als textos que oferíem als nostres alumnes la màgia de la que mancava el seu contingut.
Però què aportava el Banner i el Power Point a l’escola? A primària, el Banner ens oferí la possibilitat de crear, amb relativa facilitat, rètols immensos que podíem acolorir, qual mandales flipants a les aules, per a posteriorment decorar passadissos, vestíbuls, aules i taules. I tot això sense necessitat de mesurar, enquadrar i dibuixar a pols o projectar amb el retro. Els Powers en canvi arrencaren amb força a la formació de formadors i ens empassàvem conferències on un psicòleg, pedagog, artista, filòsof, ens llegia escrits projectats.
Per tant, podem afirmar que Gates va comprar l'aplicació «Banner» i va copiar la tipografia de Jobs desenvolupada en els Macs, gairebé simultàniament i que aquest fet va revolucionar l'estètica escolar a Catalunya.
Com?
Aprendre a escriure en lletra lligada era un esforç que avui algú compara al de memoritzar les taules de multiplicar.
Com a antiga mestra puc assegurar, en benefici de la bellesa i la memòria, que ambdues coses tenen utilitat, mentre no comportin una decepció per a l'infant i es visquin com a fet artístic.
El fet que la mestra no dibuixi els rètols sinó que els imprimeixi, que el conferenciant no parli, sinó que llegeixi, baixa la qualitat de tot plegat.
Si valorem que els alumnes escriguin bonic nosaltres hem de ser expertes. Un conferenciant no ha de ser un mer lector, ha de xerrar, ha de provocar amb la paraula.
D'altra banda, si volem treballar el raonament, hem d'allunyar l'estètica, al menys temporalment, al igual que si volem fomentar la velocitat lectora hem de sacrificar la declamació.
Però aquí som artistes, què li farem.
Segur que si a Pisa s'hagués valorat la bellesa hauríem estat sempre en "pol position".
O no hem organitzat les Olimpíades més reboniques de la història?.
O no hem muntat les reivindicacions col·lectives més al·lucinants del planeta?
O ens cal cap insinuació per fer castells, flashmov, o el que sigui a l'Escola, a la Uni o a l'Insti?
Tot això, ara mateix i lamentablement, queda molt lluny amb la pandèmia.
Hem perdut tantes coses que fa tanta por com mirar des d’un precipici.
Estem sacrificant no sols el nostre sector serveis, sanitaris, docents, artistes, si no també l’escola com espai educatiu.
On queden els principis epigenètics que fins a dia d’avui han definit les nostres institucions educatives?
On queda l’escola com espai habitable amb capacitat acollidora per a infants i adults?
On queda la nostra identitat cultural i pedagògica que ens proporcionen els nostres símbols, els nostres elements decoratius i els espais personalitzats?
On queda l’escola com espai permeable i en osmosi amb el medi?
On queda la nostra finalitat última de ser afavoridors d’encontres, intercanvis i experiències?
On queda la nostra narració? Els panells, les fotografies, els documents compartits que ens parlen d'experiències viscudes i són instruments per dur a terme reflexions compartides?
Ara ens comuniquem amb la mirada i el telèfon. Ara el treball en grup es fa a 2 metres i en bombolles. Ja no podem brillar ni en el que érem els putos amos.
No sols morim en la pandèmia, també se’ns desdibuixa la nostra facilitat per gaudir de la bellesa.
Allò que no valorava Pisa i que ara valorem nosaltres per que ho hem perdut.
Tant de bo pensem en fer fotografies i vídeos del que estem vivint aquest any i es puguin fer estudis de l’abans i del després.
Encara avui enyoro l'escola dels vuitanta i en el meu calaix de mestra hi deso autèntiques joies:
Els infants, en grups, mal asseguts a les taules amb un dibuix penjant del sostre amb el seu nom.
L’antic material Montessori, amb la pissarra de lletres de paper de vidre, les safates de sorra i el material d'enfilar i cosir.
El llibres en lletra lligada de «El Pau i la Laia»: el pal al peu i la Lola al pou.
Els materials del «SEDEC», que servien absolutament per a tot.
El mètode musical del pare Ireneu Segarra, les cançons dansades del Llongueres, la psicomotricitat de l’Acoutourier i les danses del "Sac de danses", els poemes de la Joana Raspall, els titelles, les obres de teatre, ...cançons, contes, dites i poemes que ens acostaven a la bellesa.
Per que no en teníem prou en que els nens i nenes gaudissin, també ens havia de semblar bonic.
Així la lletra lligada s’aprenia al mateix temps que la de pal i els dibuixos prenien vida en una pissarra negra que sovint feia pena esborrar.
Els crits al pati, el xivarri a les aules, l’entrepà amagat i la bata marcada, també en lletra lligada.
Que maca era l’escola que ens varem inventar als vuitanta, amb tota la nostàlgia d’una mestra que va viure la immersió lingüística, l’escolarització generalitzada del poble gitano i les aules d’acollida.
Gargots en el record
Crits al pati, pissarra bruta,
xivarri engabiat del camí d’aventures.
Amics de sempre, paraula perduda,
records i oblits de tendresa muda.
Mestra, escola,
cançó, lectura,
motxilla plena
d’il·lusió immadura.
Bata, llapis,
paper i pintura;
gargots en el record
per sempre et perduren.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada