DIETARI 1

 28/09/2020

 oh... què serà que serà? 

Que ens  obria els braços, que ens obria les mans, que ens deixava l'alegria i la felicitat, motius per viure i tirar endavant

 oh... què serà que serà? 

El que avui duc desdibuixat en els ulls de la realitat i que ja per sempre m'haurà d'acompanyar.... 

 oh... què serà que serà? 

Que he d'agrair a la vida haver trobat, tot beneint cada carícia que ens hem donat i cada passa del ball que ens han deixat ballar

  oh... què serà que serà? 

 1/10/20

Els dies de la Glòria

- no pensaràs en ir y venir a la uci estos dias de tormenta? - em dèia la Cristina per telèfon

- estic anant, ara mateix estic al cotxe

- pues te has de cuidar porque además de peligroso, estan hablando de una gripe en china muy bestia que está matando mucha gente, y no te puedes poner enferma, Joan te necesita fuerte

jo ja estava cagada de por amb aquella pluja horitzontal que m'impedia veure una merda de l'autopista, era la segona vegada que anava i venia a la UCI de la Vall d'Hebron, havia tornat a casa després del passe del migdia pensant que em quedava, que ja no tornava , que la turmenta que anunciaven per la tele era molt forta. A les 7 ja no podia mes , ja estava al cotxe  cap allà altre vegada. 

I a la una del vespre tornava cagada de por per l'autopista, per que em feien fora. A les 24'30 la infermera em deia cada dia que ja estava, que ja n'hi havia prou, que cap a casa i era l'última en sortir, de l'últim box de la UCI més apartada de l'Hospital

Però hi havia d'anar, no podia deixar d'anar encara que fos per veure'l dormit en una habitació que semblava la nau nodrissa de l'startreck, 

A més, quina paranoia la Cristina amb la grip dels xinos, serà com l'aviar, no arribarà.

2/10/20

Tos

Aquesta tos no és normal, 

un refredat amb la turmenta? 

 Es començar a tossir i no parar fins que s'assequen els pulmons i noto que no hi ha aire ni en puc agafar de l'exterior

Al final tindrà raó la Cristina i m'hauria de cuidar per que si no, no podré venir i em moriré

A part, la descomposició, és fatal això de cagar-se i tossir a l'hora, un inconvenient molt gran.

Em poso guants i mascareta a cada moment, procuro no respirar a la vora del Joan,

li agafo els peus i les cames evitant tocar les mans, no sé per que

i he de dir que estic refredada a cada moment, ho pregunto constantment als metges i tots em diuen que no pateixi, que el Joan no pot anar a pitjor, ho qual em descol·loca molt

Avui han trigat molt a deixar-nos entrar al primer torn dels box D, estaven fent pràctiques tot de personal amb un nino i el respirador

Em recorda l'institut i les meves alumnes a les classes de sanitària amb la nina de pràctiques. Les trobo a faltar, trobo a faltar la normalitat

M'estranyen aquestes pràctiques, si son sanitaris de la UCi, que coi fan aprenent a fer anar el respirador? mare meva quin nivell 

El Dani no ha arribat encara.

Ostres, estan netejant els WC i em venen ganes de vomitar. Hauré de...

 

3/10/20

"Memories"

Havia brindat tant per tu, jo sola,  que no podia ni pujar al llit 

Em vaig passar tota la nit al terra, al costat del llit, com una cuba

Una copa  per tota la gent que vaig conèixer a la sala d'espera de la UCI de crítics de la Vall d'Hebron, un altre pels de la coro i de la post operatòria, on vaig passar  tants i tants dies arrossegant-me  esperant la teva resurrecció

Un altre copa per tota aquella gent, sanitaris i famílies. Pels del box del costat, Mallorca, doble trasplant de pulmó, Marina, uns ulls blaus amb tot de petites venes vermelles de tant plorar per sa mare. Pels de Lleida, dissecció d'aorta, Ariadna, un somriure de tendresa que parlava de renúncia pels fills, Pels d'Almenar, Diana, que patia per la futura pec que hauria de dur el seu home, i per la família gitana que pregava i vivia a la sala d'espera. 

Quants dies, quantes hores que em vaig passar tossint, amb mascareta, amb vòmits, amb descomposició, mentre a poc a poc van anar desapareixent , primer els gitanos de la sala d'espera, que van passar al hall de l'entrada general i després a l'aparcament del dipòsit de l'ajuntament, i la gent que era diferent, i les reunions que es repetien dia rera dia a la saleta de la porta blanca del costat dels waters i gent plorant i nervis i pregàries.

Per arribar al teu box me'ls havia de petejar tots, terrible com van anar canviant.

Primer aquell noi que tenien cap per baix, tal com m'havia dit la doctora, l'Olga, que et volien fer a tu si no fos per aquell trombo tant bèstia a la igular 

i després tots, fins i tot tu, que et van tornar a la coro, per que tota la UCI de crítics es va omplir d'astronautes i ja no ens van deixar entrar mai més.

I a la coro, on al gener ens van dir que no t'operaven i que et deixaven morir, abans de demostrar que tenies uns collons com un toro i et guanyessis l'última oportunitat amb l'operació a cor obert d'onze terribles hores que et portà al coma de tres mesos, allà altre cop, desterrat de la nau nodrissa, allà, que ja no ens deixaven ni veure't, allà, sol, et vas despertar.

4/10/20

"Tants cops que vas morir"

https://youtu.be/h0QFkpUhBFo

 

- què fem? diu la doctora que no deixem el mòbil allà, que no el pot manipular ni parlar

- Dani, si no ens deixen entrar més, el mòbil serà amb l'únic que ens podrem comunicar. Si s'ha perdut el carregador li haureu de portar un altre. I si es perd o li roben el telèfon, li en durem un de nou. Em fan avui la pcr, ja us diré

 

I em va venir tot el cansament de cop mentre a la Coro el Joan tornava a la vida.

A poc a poc s'aixecà i començà a respirar sol 

 

I la doctora Torrens, la nostra estimadíssima doctora Torrens de la unitat d'uci coronària de la Vall d'Hebron, em trucava per videoconferència a les hores de visita al costat del Joan, que a poc a poc ens va donar de nou una miraculosa benvinguda

 

A partir d'aquell moment altre cop les bromes i aquell sentit de l'humor i l'amor que captivaven a tothom, per que en Joan tenia aquella actitud, aquella virtut, que et feia gaudir i agrair la vida

 

Quantes vegades ens varem acomiadar per que ja es moria? 5? crec que 5, la del 31 de desembre, la del 8 de gener, la de l'operació, la del col·lapse post operatori, la de l'ensurt per l'embolic dels metges de guàrdia de crítics i la que, després d'un munt de videotrucades amb infermeres, un munt de proves i una PEC, ens va donar la doctora Torrens com una galleda d'aigua freda. En Joan sortiria de la Coro amb un futur incert.

 

Però romandre no és perdurar i en Joan va honrar la vida fins l'últim dia, fins l'últim minut

i va venir a casa amb l'ambulància el 23 d'abril i com sant Jordi pujà els dos trams d'escales fins a l'habitació, després de 4 mesos enllitat, dormit, tot de gelatina i sense haver fet rehabilitació però amb l'ànima forta i oberta i aixecant-se de les ombres amb la màgia dels contes

 

i aquell vespre va reprendre el que havia deixat a mitges el 31 de desembre

 

5/10/20

"Lemon tree"

https://youtu.be/wCQfkEkePx8

- Joan, qui t'ha dit que tot està perdut? jo segueixo aquí, oferint-te el meu cor i totes les llimones del pati.

 

I ploro cada dia amb aquest dietari de la PAC6 de la UOC que escric en plan fidel documentació d'aquells moments,

per que no és fàcil, ni tant simple com pensava, per que és obrir el pit i treure l'ànima i una putada descriure l'amor.

 

I em diuen que oblidi, que és una guerra perduda, que comenci de nou, que faci un reset dels que tu sabies fer amb tanta aparent facilitat.

 

Però aquí estic, unint les puntes dels llençols d'aquells dies per provar d'organitzar l'armari del meu cap desendreçat.

 

Confio en que quan entregui la PAC em tranquil·litzaré i seguiré amb els meus encanteris i pòcimes per dibuixar somriures, per que m'agrada molt riure i no puc viure d'un altre manera.

 

Com diu la cançó, tot i que el cel no sigui mai més tan blau, hi haurà llimoners

 

- Joan, qui t'ha dit que tot està perdut? jo segueixo aquí, oferint-te el meu cor i totes les llimones del pati.

https://youtu.be/c7KXtINADRo

6/10/20

"Halo"

 https://youtu.be/L6X0PqIWfzQ

 

"...encara que ja res pugui tornar l'hora de l'esplendor en l'herba, de la glòria en les flors, no cal afligir, perquè la bellesa sempre subsisteix en el record "

                                                                        William Wordsworth (1770-1850) citat per Elia Kazan a "Esplendor a l'herba", 1961

 

Del temps del confinament en puc fer dues parts:

 

- La teva resurrecció a la Vall d'Hebrón, temps de videoconferències on m'explicaves els deliris del teu coma, temps de xerrades compartides, de la Teresa, del trasto i del trastet, de la companyia de les infermeres, del Cristian, aquell ex alumne meu que t'atenia a la coro....

mentre a casa netejava i desinfectava com una boja esperant el teu retorn i els meus fills s'havien repartit entre la casa de son pare i la meva, per ajudar-nos, per fer-nos companyia als dos per igual

 

- I la del temps de la dansa, que s'inicià amb il·lusió aquell 23 d'abril, data a partir de la qual mai més marxaries del meu costat

https://youtu.be/5PVyvMMche8

 

 

amb la PEC i l'ajut de l'equip d'atenció hospitalària domiciliaria de l'hospital de Mollet, el Xavier, la Rosa, la Natalia i la doctora Anna Arjol, que cada dia al marxar em transmetien la seva preocupació de tal forma que estaven com preparant-me.

 

Recordo que es canviaven a l'entrada i a la sortida: bates verdes, guants i mascaretes,

 

Vaig remodelar l'habitació per estar còmodes, la tauleta, l'hule pel material sanitari, els pots d'aliment de la PEC, la cadira de dutxa, el penjador pel gota a gota, el teu petit taller amb la tablet per fer la rehabilitació on line, que vivies amb tantíssima il·lusió... i sempre, sempre l'alegre companyia de les teves bromes.

 

 

L'ESPAI EN TEMPS DEL CORONAVIRUS

Des de la barrera em dono el luxe d'opinar.

Si entenc que l'escola ha de ser un espai canviant que s'adapta a les necessitats dels usuaris i indispensablement proporciona seguretat i benestar, però a més:

Ha de mostrar els seus símbols d'identitat per sentir-nos part d'ella i aconseguir que ens sentim acollits tots plegats. 

Ha de ser un espai relacionat amb el seu entorn en osmosi completa, on l'exterior entra i l'escola surt, tot promovent relacions i intercanvis que l'expliquin

On queda tota aquesta epigènesi educativa de l'espai davant  d'una pandèmia com aquesta?

Analitzem les escoles de Reggio Emilia, per aquest col·lectiu l'espai és un mestre més prou important com per a pensar-lo i tenir-lo metodològicament present

http://veurepensarisentir.blogspot.com/2015/02/un-tomb-per-reggio-emilia-part-iii.html

Com incloure això en aquest moment?

Què ha passat durant l'estat d'alarma?

1.- S'ha trobat a faltar els amics, l'escola, revaloritzant-la

2.- S'ha gaudit o patit la institució familiar

3.- S'han odiat els deures i tasques acadèmiques

Analitzem què s'està fent:

Una opció, els esplais d'aquest estiu: obrint-nos a l'exterior completament, xulo, però amb grups grans el risc augmenta i ens quedem sense l'escola, ens carreguem la nostra narrativa i la nostra identitat

Un altre opció és la que estem fent : aprofitem tots els espais encara que no siguin exclusivament les aules... omplirem menjadors, biblioteques, sales d'actes... i ens carreguem l'osmosi amb l'entorn i la nostra història escolar, la nostra metodologia

Què podríem canviar?

Posar en valor la institució educativa, oferir horaris i espais que respectin les necessitats de l'alumnat. L'escola no és una presó per retindre nens i nenes  per a que els seus familiars puguin seguir esclavitzats en feines que els ocupen més hores que les que els dediquen. La compaginació de la vida laboral i familiar hauria de ser inversa al que l'administració proposa.

Aprofitar el lligam que s'ha establert via telemàtica amb les famílies, donar-li continuïtat

No pensar l'escola en tasques, escoltar les propostes dels alumnes i buscar el plaer i la diversió de la creativitat humana. Les macro aules amb alumnes separats a 2 metres de distància amb un carregament de tasques repetitives (per que no hi ha res més per a omplir les hores tret del joc amb el mòbil o el pc)  son un malson per a qualsevol mestre. Estem a punt d'entrar en un malson

Per a que la reacció a la Covid sigui una oportunitat de millora i no una tortura més, ens cal revolucionar l'escola, la família i el mon laboral. Ens cal revolucionar la utilització dels espais i els temps. Difícil nedar a contra corren

 

 

 

LA IMPORTÀNCIA DEL SOMRIURE

 

Tornem a l'escola i es parla de la "nova normalitat" com si l'antiga o la nova "normalitat" fos un ideal a assolir

Doncs jo, com en Raimon, dic No,  la "normalitat" no és cap ideal i cap sistema és prou bo per a no voler canviar-lo. 

Potser ja no soc d'eixe mon i per aquest motiu em jubilo, com si me'n anés corren per la porta del darrere.

Potser no he estat mai ni una gran mestra ni prou professional com per a que ningú em fes prou confiança en càrrecs que em podien haver ajudat a canviar alguna cosa del sistema dins del sistema, però puc assegurar-me a mi mateixa que he gaudit de la meva feina, de la companyia dels meus companys i alumnes. He rigut fins a fer-me mal les costelles, m'he enrabiat i relaxat, he plorat  fins assecar-se'm els ulls, he cantat i ballat, he dibuixat i pintat, he fet teatre i massatges... en definitiva ha estat una vida professional que posada a la balança puc dir que molt feliç

I això és tot, això és tot amics, és el que m'ha sortit.

Els meus alumnes potser em recordin o no, tant és, ens ho hem passat bé crec... i si educar comporta gaudir, tot i que sembla que ara ningú ho recordi... doncs més o menys ho he fet bé

Tancant la porta de la meva vida professional us deixo un petit i potser insignificant descobriment , el de la sopa d'all: escoltem als alumnes, cap teoria ens ajuda més que aquesta pràctica

Ni competències ni capacitats ni conceptes procedimentals ni sum sum corda, escoltem als alumnes i les seves necessitats de gaudi

Hores tancats en edificis fent tasques poc motivadores, per molt que es plantegin com a reptes... no ens fan somriure

Ara podríem canviar, amb la covid es podrien arranjar tema horaris: les hores de classe son temps i el temps té qualitat, busquem temps educatiu de qualitat, per que la qualitat educativa no té sentit si no es contemplen els temps ni els ritmes dels alumnes, ara podríem tenir en compte els temps i si no podem reduir ràtios establim torns i donem temps de qualitat per tongades, els mestres amb el seu horari i els alumnes el seu, que sembla que ningú sap que és diferent

I crec que no m'equivoco, doncs quan recordo com i quan han aprés més els meus alumnes, estic seguríssima que ha estat quan he vist ulls brillants i amplis somriures.