Estimat
si en el meu cor estàs
recorda que et deia
que jo ja et preveia al meu costat...
mirant
enrere trobarem
mil i una vegada que ja podríem
haver estat
a la vora
Vaig somniar i esperar
tant enrere,
no pot ser i ha d'haver
una manera:
amor per mil anys,
amor meu mil anys mes
Estimat
forta hauré de ser
per esperar-te, tornar a trobar-te
un altre cop
un pas mes
i altre vegada el temps
ens durà a prop
un altre cop
més enllà de...
de la vida
Vaig somniar i esperar
tant enrere,
no pot ser, ha d'haver
una manera:
amor per mil anys,
amor meu mil anys mes
Vaig somniar i esperar
tant enrere,
no pot ser i ha d'haver-hi
una manera:
amor per mil anys,
amor meu mil anys mes
i altre cop
...
més a prop
Vaig somniar i esperar
tant enrere,
no pot ser i ha d'haver-hi
una manera:
amor per mil anys,
amor meu mil anys mes
Vaig somniar i esperar
tant enrere,
no pot ser i ha d'haver-hi
una manera:
amor per mil anys,
amor meu mil anys mes
Passejant pel passeig marítim tot mirant les cases immenses a mà dreta i la platja ampla i lluminosa de mitja tarda, parlàvem del Jordi i la Pilar
- Per què es deixa maltractar d’aquesta forma?
Incomprensiblement el nostre amic era un home maltractat, ell si ell, un home intel·ligent, exigent i prim mirat en tantes coses, era un home maltractat
Als dos ens agafava tot per sorpresa, la publicitat del seu amor dibuixat a les xarxes, la irracionalitat del seus actes. No podia tenir cap bona conseqüència tot aquell munt de despropòsits. Tot era molt estrany.
Quan ens va dir que ho deixava tot per anar a Reus varem flipar. Un home que tenia el seu despatx d'advocat a General Mitre, feina assegurada de músic i casa a sant Cugat amb una dona bonica i espavilada que l’adorava.... ho deixava tot
I després la foto de casament, inevitablement al face.... dues mans entrellaçades sobre el canvi de marxes del seu Nissan Nevara, dues mans de diferent gènere, polides, amb polseretes de cuir amb l’estelada i el youtube de Cabrel: «Je l'aime à mourir»
Asseguts al xiringuito ens preníem un valencià, mentre veiem banyar-se la lluna rodona i groga del mes de juny en aquella ombra platejada que era el mar de Caldetes a les 11 del vespre
- Recordes quan et va trucar per que el miréssim si realment estava raro com li deien a casa? - raro, raro, raro, bavejant i parlant amb mitja llengua - i com ens el varem dur a la Vall d’Hebron mentre la Pilar ens deia que no podia venir per que se li havia reproduït el càncer?. Sempre vaig pensar que aquell càncer era ben estrany, un papiloma que fa que necessitis fer-te tetas noves - «Je suis désolé» - se’n reia el Joan posant el tors de la mà dreta sobre el front, tot tirant el cap enrere i obrint aquella boca de calaix desendreçat que em tenia sempre captivada a somriures -
evidentment el varem dur a l’hospital, i la següent vegada va anar sol perdent-se en el port de Tarragona tot buscant la Vall d’Hebron, però abans hauria de venir vint cops a Santa Perpètua, amb l’edredó de cap de setmana, per que a Reus hi havia el nou marit i ja era estrany coincidir tota la setmana a casa com per a que quan els nens estaven amb son pare també compartissin sostre els tres.
La Pilar s’havia enamorat d’un altre i els nens ja no li deien «papa» si no que ara era «papa Jordi», el càrrec s’hauria de compartir amb el Josep Maria i el veritable pare, en German
nota mental : No m’ha semblat mai bé aquesta tècnica. El pare és el pare, les noves parelles, per molt que puguin funcionar com a tals, no son « el papa » tenir el títol no els fa ser-ho, ni que hi complexin. Ho he vist fer mil cops en dones que no tolerarien un altre « mama »
Ah l’amor, l’amor, meravellós i dolç i tendre amor, que et porta a celebrar perillosament l’estiu amb el teu nou amant en el descapotable del teu ex moribund, tot publicant les fotos a les xarxes per a que tothom admiri la vida meravellosa que tens
Mentre, ell somiava en treballar, viatjar i follar, tot el que segurament mai va fer prou bé, al llit de l’hospital on patia una sentència de mort imminent, acompanyat del seu amic Joan i la seva retrobada Antònia, en un adéu que no esperava, tot i ser evident
Però en aquells moments previs la Pilar plorava per telèfon a les infermeres, els venia histories diverses , tant aviat havia de buscar college per la seva filla a Irlanda, com estava en tractament a Tarragona. Als coneguts els explicava el que en Joan o l’Antònia li deien amb una suficiència tant gran que semblava estar als peus del seu llit quant a la Vall d’Hebron sols hi va anar per tramitar-ne la defunció, ella n'era l’hereva universal.
Feia mal i vergonya tot alhora, ho seu era "Puro teatro"
- Demà hem d'anar a veure la Margarita - varem acordar mentre anàvem cap a la moto.
L'últim dia el Joan va marxar de l'hospital i va deixar en mans de l'hereva tots els tràmits, tots, fins i tot fer-se càrrec de la mare del Jordi que havien traslladat del pis de propietat de Rubí al de lloguer de Reus mesos abans de vendre's tots els seus bens i deixar un testament signat a favor de la Pilar
Però l'Antònia no podia oblidar-la i la va anar a veure
- com va ser que l'Antònia se'n va adonar de l'estafa de la Pilar?- li preguntava posant-me el casc- - per que li ho va dir la Margarita, ella li va explicar com la Pilar el mateix dia de la defunció li va donar la notícia i li demanà les llibretes, va ser veure els canvi de noms i esgarrifar-se tot d'una
Amb el vent de cara en la yosung taronja varem recordar com igual que en un sirtaki grec les amigues advocades del Jordi, la Carme i la Teresa , s'afegiren a la nostra peculiar dansa protectora i s'aconseguí salvar la legítima i els diners de la venda d'un pis que amb un "signi aquest paper" es volia apalancar la Pilar
Del pis de Reus al pis tutelat de Mundet avui la Margarida, als seus 94 anys, és doblement orfe, però en Jordi i en Joan segur ballen un συρτάκι en honor a la defensa dels seus recursos, que de forma tant brillant van aconseguir salvar la Carme i la Teresa: "Opa!"
aquí em teniu per als que em dèieu que no sabíeu com trobar-me al face.
Com ja us he dit abans: una bona amiga m'ha aconsellat que escrigui per superar la pèrdua del Joan, que no la superaré, ja ho estic veient, però al menys se'm passarà una mica aquesta angoixa que no em deixa dormir ni respirar.
Fins que no arribi el dia en que pugui jo també tocar el dos... per aquí em tindreu explicant xorrades, doncs sembla que si que em va prou bé.
Repetint-me per a que vèieu ho pesada que soc: "No em llegiu si em faig pesada"
