dimecres, 8 de juliol del 2020

Mare mar

Quan les aigües encara eren clares, els cels blaus  i ens estimàvem vora el mar en nits serenes, una parella vivia en un petit poble de pescadors .

Eren pobres, molt pobres, per que gaudien de la vida i eren generosos. La seva riquesa era la felicitat que es procuraven  l'un a l'altre.
Fer-se feliços era el seu projecte de vida

Un dia l'home sortí amb la barca i un mal tanto el va fer caure al mar.

S'aferrava amb totes les seves forces a un tros de fusta, un  tros de fusta vell i mig corcat que gairebé no l'aguantava

El faroner va avisar fins a 4 vegades a la dona que l'havia vist surar mar enllà i mort d'esma

Fins a 4 cops la dona va plantar-se en mil llàgrimes tot llençant roses al mar:

-Estic aquí! t'espero! no defalleixis! aguanta !- li cridava desesperada, dia rere dia tres vegades.

L'home era fort i nedava i nedava i nedava

Un 23 d'abril arribà a la vora de la mar, defallit i com de gelatina

La dona l'abraçà i veié que el seu amor ja no respirava per la boca ni tenia cames, ara tenia brànquies i una bonica cua tota irisada

Corrents i amb les seves mans construí una confortable peixera a la seva habitació i l'alimentava amb tot el carinyo del seu cor

- Amor, no t'amoïnis-li deia ell- serem feliços en la nostra peixera per que estem junts encara

Però la peixera no aguantava i cada cop era més difícil i complicada la vida del pescador

Fins que un dia va començar a perdre aigua

L'home patia per ell i per la dona i la dona ni dormia ni vivia, tot preguntant-se si aquella peixera era suficient vida pel seu amor.

Així que un dia, els dos junts i amb molt d'esforç van arrossegar la peixera vora el mar i el pescador sortí nedant acomiadant-se amb la seva cua irisada

La dona va somriure feliç pensant que el seu Joan ho havia fet molt bé, havia marxat tant dignament com havia viscut sempre, havia lluitat i amb la pèrdua, va vèncer.

Però no es va acomiadar d'ell, no volia.

Cada dia baixava a la platja i plorava la seva immensa pena

Fins que un dia se'n alegrà al veure's unes petites brànquies al coll i mirant-se les cames descobrí com unes escames translúcides que segons els donava el sol reflectien tots els blaus del mar.



Un día, el pescador salió con su barca y un mal viento lo arrojó al mar.
Hasta 4 veces lo avistó el farero a la deriva, hasta 4 veces su mujer se plantó en la arena derramada en lágrimas: - ¡Estoy aquí!, ¡Te espero!, ¡Aguanta!-
Él era fuerte, 3 mares atravesó hasta que llegó a la orilla, exhausto, como de gelatina y con una gran cola tornasolada. Por lo que construyeron  una confortable pecera en su habitación. Al transcurrir los días, la pecera empezó a perder agua y ni dormían ni comian, preguntándose si era suficiente vida.
Los dos juntos, con gran esfuerzo, arrastraron la pecera hasta la orilla del mar. Él saltó y nadó despidiéndose valiente, por fin había vencido a la enfermedad.
Pero ella no le dijo adiós y cada día bajaba a la playa para llorar su inmensa pena.
Hasta que un luminoso amanecer, al mirarse las piernas, descubrió unas pequeñas escamas traslúcidas que a la luz del sol reflejaban, alegres, todos los azules del mar.

2 comentaris: